Hi ha moltes coses perilloses en aquesta vida.  Però segurament, la més perillosa de totes, és el fet de PENSAR.  Per pensar, l’home ha set menyspreat, perseguit, fins i tot assassinat al llarg de la història...  pensar implica especular sobre una realitat que no tothom  és capaç de discernir ni suportar. Potser per això, pel perill que comporta, pel dolor que causa... l’opció més fàcil i més extesa ha set i continua sent la de no pensar.  ...

Tot ens era favorable. Una terra fèrtil, uns homes valents, una bandera tenyida d’or , sang i glòria... tot semblava indicar que la nacionalitat que van forjar els nostres avantpassats havia d’ésser immortal; perpetuada en cada infant que naixia, consagrada en cada enemic que abatíem per defensar-la! Avui tenim la terra ocupada, el valor extingit, la bandera descolorida... i un futur inexistent. ...

Els castellans, ens ensenyen la seva constitució i ens diuen: mireu, aquí hi diu que no teniu dret a viure! deixeu de respirar, o estareu incomplint la nostra llei!I nosaltres, tossuts, obstinats,... agafem aire i respirem,... perquè cap llei humana, i molt menys cap llei castellana, pot impedir-nos que la sang continuï circulant. No hi ha al món una sola regla, un sol decret que pugui eixugar-nos la nacionalitat; cap constitució, cap parlament, cap monarca, cap exèrcit ni cap continent, pode...

Una pregunta inclusiva… Hi ha persones que diuen que és una pregunta intel·ligent, d’altres, una pregunta que mostra la nostra debilitat... Jo no hi veig intel·ligència, ni fragilitat, ni por, ni res d’especial en aquesta pregunta rebuscada.  Jo la por, la mostra de debilitat... no les veig en l’enunciat, sinó en el fet mateix de la consulta.  Un poble que fa tres-cents anys va ser dominat amb canons, que va veure arrossegar els seus comandants, que va veure penjar a la forca els seus fill...

T’hem donat la nostra sang perquè poguessis viure. Generosament t’hem lliurat la nostra vida, perquè continuessis vivint. Hem aturat amb les mans els ganivets castellans i francesos; i els ganivets castellans i francesos, ens han trinxat! Eixutes les nostres venes, t’hem abraçat amb joia i dignitat: el sacrifici pagava la pena, nosaltres moríem, i tu continuaves respirant! Potser no hem pogut donar-te la grandesa que mereixies, i la glòria que un dia et vam ofrenar no hem sabut mantenir-la, ....

Els últims catalans.  No és el títol d’una pel·lícula de ciència ficció.  És allò que un dia podrien arribar a destacar de nosaltres....

Es van equivocar els nostres historiadors en parlar de la decadència catalana...no era decadència allò que assolava la nostra nació, allò que la mantenia somorta i letàrgica... Era indecència. La indecència que ens perseguia implacable aprofitant la nostra derrota, servint-se de la por que mostraven els nostres ulls, valent-se de les nostres mans vençudes... La indecència va apoderar-se de la nostra terra, va acovardir els nostres homes, va sepultar la nostra bandera i va esborrar del món la n...

En el seu deliri, castella va somniar que sotmetia els catalans. I en llevar-se, va voler fer realitat el somni. Va plantar el seu nom, la seva llengua, la seva bandera i el seu tarannà damunt la terra que ens pertanyia, i va regar-ho tot amb la nostra sang. Durant dies, anys i segles va esperar impacient que de la llavor del seu odi en nasqués un arbre fort, però no en naixia res... Per més sang nostra que hi abocava, per més empelts castellans que hi feia, res no hi arrelava... No comprens...

Podíem haver-nos rendit; cedir al seu desig i abandonar la nostra llengua, el nostre caràcter,... la nostra personalitat. Podíem haver consentit la disfressa amb la que volien guarnir-nos, i de grat o per força podíem haver après el seu accent i assajat els seus costums. Podíem haver imitat l’altivesa del seu rostre, haver estudiat la manera de ser pretensiosos i superbs... podíem haver-ho fet, i avui no seríem sinó la seva ombra; ens giraríem al•ludits en sentir el nom de castellans. Però ...

Mai el nom d’aquesta organització armada catalana havia set tant necessari ni escaient. Sota aquestes dues paraules que joves enardits i compromesos van fer servir per protegir la Pàtria, hi ha amagada la veritat del nostre cas. Nosaltres sols hem de decidir el futur de Catalunya, sense ingerències deien ells, sense coaccions ni pors, hi afegim nosaltres. Hi ha qui vol convertir... el procés independentista en un experiment social: posant al límit la paciència dels autòctons, i cedint al màxi...

"El nacionalisme, com a expressió fidel de la raça, com a obra inexorable de la naturalesa, arribarà al triomf definitiu.” Nosaltres que seguim les paraules de Daniel Cardona; que confiem en la força del nacionalisme per vèncer qualsevol obstacle; nosaltres que creiem en l’amor a la Pàtria i en la necessitat de dignificar-la, no entenem perquè el triomf definitiu del que ell parlava, no arriba mai.  ...

Aquest 11 de setembre, surt a la venda el núm. 30 de l'Intransigent.    ...

Us informem que l'Intransigent núm. 30  que s'havia de publicar el passat 23 d'abril, es publicarà finalment el proper 11 de setembre.    ...

Ingredients: 2 cuixes de pollastre ...

Ingredients:   ...

Estreno nou blog, i ho faig per compartir amb vosaltres receptes sense gluten.  Acceptaré recomanacions, i si sabeu alguna recepta i la voleu compartir a través d'aquest blog, doncs sereu benvinguts.   ...

El veritable patriotisme mira el passat esplendorós amb fervor, amb l’anhel de repetir grandeses i gestes heroiques, amb el desig de tornar a temps millors, quan la Nació era lliure i gloriosa, quan el seu nom era respectat i temut.  Diuen que vivim ancorats en un passat que ja no existeix, que massa sovint girem els ulls cap a  fets que no podem repetir i que per tant hem d’oblidar.  Pot un poble prescindir de la seva història? Pot un poble esborrar les seves glorioses victòries i la seva p...

És fàcil que avui apareguin un seguit de preguntes al voltant de la nostra existència.  Com ho hem fet per resistir? Com hem pogut sobreviure si tot plantejava a priori la nostra mort? si tot semblava desembocar en la nostra extinció com a poble? Com és que avui, encara quedem catalans? Com és que la sang castellana no ens ha absorbit i difuminat del tot?  Com és possible que en segles d’esclavitud, els grillons no ens hagin escapçat la vida? Tothom pot dir-hi la seva, però només hi ha realm...

Uns es pregunten perquè no hem votat en aquestes eleccions forasteres.  D’altres, menyspreen la nostra posició davant uns comicis estrangers que hem decidit ignorar.  Per aquells que avui encara no entenen que ens haguem mantingut al marge d’aquesta comèdia que fa dècades i segles que es representa, oferim la nostra pròpia versió dels fets.   ...

    ...

L’any 1956 Manuel Cruells editava un llibret anomenat Els no catalans i nosaltres.  Podríem dir que aquell llibre fou fet com a rèplica d’un altre anomenat Els altres catalans de Francesc Candel.   Tots dos varen ser escrits en uns dels moments en que  Catalunya  patia l’allau immigratori més important provinent de les espanyes.  Candel ja llavors atorgava la nacionalitat catalana pel simple fet de trepitjar aquesta terra, això si:   hi havia quelcom en el títol del seu llibre que no ho deix...

Som aquí per retre homenatge a uns herois.  Homes que van jugar-s’ho tot per alliberar militarment el seu país, que en un intent desesperat d’amor patri, van prendre les armes perquè no es qüestionés la dignitat de Catalunya.  Som aquí per dir-los que lloem el seu valor, que agraïm la seva determinació, que aplaudim el seu gest heroic.  Som aquí, perquè ens en declarem hereus i successors, perquè la seva causa és ara la nostra, perquè la seva voluntat, avui és el nostre somni i el nostre deure...