Oci

Quan una pel·lícula biogràfica decideix mantenir-se en els paràmetres d'allò convencional i no arriscar a nivell d'estil, queden pocs elements per valorar que no siguin la mirada ètica. I aquest és el principal triomf de la per altra banda discreta “Bohemian rhapsody”, crònica de l'ascens, caiguda i renaixement del líder de Queen. Perquè, allà on molts s'haurien recreat en l'agonia final del gran Freddie Mercury, el film que ens ocupa opta per l'el·lipsi i acabar amb l'apoteosi final del conce...

Hi ha partits que poden ser un totxo però que contenen una jugada que val per tota l'hora i mitja perduda. Ahir costava trobar motivació per engrescar-se amb un partit desigual, en què uns s'hi jugaven molt i els altres res. I durant bona part de l'enfrontament l'ensopiment va ser considerable. Però el que es va veure al minut 7 ho compensa tot. Dembélé ens va treure a tots la son de les orelles (noti's la ironia referent als seus hàbits rutinaris) amb una cavalcada tremenda, espectacular, sub...

No sé si potser era producte del meu estat d'ànim, una mica erràtic aquest pont, però em va semblar que “Viudas” era una pel·lícula una mica feta amb el pilot automàtic, sense ganes. Hi ajudava el desaprofitament absolut de la capacitat d'acció de l'actriu Michelle Rodriguez, i una planificació una mica maldestra de la trama principal. Això no obstant, cal ser justos: la pel·lícula té cops de geni, en especial alguns plans seqüència molt originals i plens de sentit narratiu i alguns encerts de...

Hores abans que el Barça complís el tràmit en la copa del preparao (cada cop més convençut que l'última que jugarà), l'admirat Adrià Carrasco desafiava el ministre Borrell en un acte a Bèlgica tot escopint-li (ara sí) a la cara la veritat: es commemoren quaranta anys d'una constitució que va ser i és una puta farsa. És l'exemple més clar que s'ha acabat el bròquil: hem dit prou, que fins aquí. No pensem callar més, no pensem suplicar més, no pensem defensar-nos més: passem a l'atac. Definitiu....

Llevar-te un dissabte mentre et comuniquen una notícia esgarrifosa, arribar-te fins al lloc on treballes entre setmana, acompanyar juntament amb la teva dona i altres companys una vintena d'alumnes fins a Barcelona, veure amb elles (el femení és de justícia: només dos nois) tres exposicions d'art al Caixafòrum, improvisar una visita a l'exposició de Jaume Plensa al Macba, observar meravellat com una alumna dialoga sobre el sentit de les obres amb l'escultor en persona i hi està a l'altura gràc...

Valverde té un problema: elabora les seves alineacions de manera jeràrquica. Per exemple, contra l'Atlético va alinear precipitadament un Umtiti fora de forma en detriment d'un Lenglet que havia defensat amb escreix el seu lloc. I el partit d'ahir va ser un exemple claríssim d'això: si tu saps que el rival vindrà a buscar-te a dalt i no disposes d'Arthur (la feina del qual és impagable en la sortida de pilota), sembla bastant clar que necessites un migcampista de toc per substituir-lo. I aques...

Drew Goddard és el nou fenomen cinematogràfic que ha vingut a sacsejar la indústria de manera superlativa. Aquesta afirmació probablement és agosarada, ja que de moment el cineasta sembla destinat a un públic no gaire majoritari que, això sí, el venera i considera de culte les seves obres. Però qui sap on pot arribar en un futur no gaire llunyà si continua expressant-se amb la falta de complexos i l'originalitat amb què ho està fent fins ara. I això que cal dir que la seva no és una obra trenc...

Ahir el riu de la meva ciutat, habitualment sec, baixava furiós com feia temps que no es recordava a causa de les pluges insistents dels últims dies. Els veïns de la meva ciutat, acostumats a un riu sense aigua, sempre han fet un esdeveniment del fet que de cop i volta en porti, però és que ahir la cosa sortia de mare. Per aquest motiu, desafiant la pluja, els meus veïns i nosaltres mateixos vam celebrar el diumenge al matí passejant pel passeig i pels ponts per gaudir de l'espectacle (al mate...

Massa dies sense futbol (vull dir del de veritat), i acabo tornant a sentir la necessitat de parlar de les tensions polítiques que ens acompanyen. Unes tensions que estarien solucionades si el president del Parlament hagués fet bé la seva feina el dia 30 de gener, però que en l'espera ens permeten entendre del costat de què estem i de què no. Per exemple, pot passar que algú comparteixi ideologia amb nosaltres però no hi compartim metodologia. No m'agrada que Arran embruti la porta de l'habi...

Vet aquí una pel·lícula que comença amb una potència descomunal per anar-se apagant progressivament fins a arribar al tram final. “Overlord” comença sòlida com una roca, amb un desplegament tècnic i narratiu que et deixa clavat a la butaca, fins que no se sap per què tot el talent acumulat se'n va en orris a la part final. I no, no em refereixo al tan comentat pas del cinema bèl·lic al cinema de terror zombi. En primer lloc, perquè ja sabia que la cosa anava d'això (era una de les pel·lícules ...

Com a culminació d'un dia en què la (in)justícia espanyola va tornar a cobrir-se de glòria, va arribar una injustícia futbolística. El Barça va merèixer més, molt més, en el partidàs que va jugar ahir a Milà. Es va mostrar com un equip amb les idees molt clares i amb una gran capacitat per desenvolupar-les. Però tota la sort immerescuda que es va tenir a Vallecas va abandonar-nos ahir. Coses del futbol. La primera part de l'equip va ser d'escàndol. Amb un joc compacte, atractiu i dinàmic amb...

Què n'hem de fer, d'aquest Barça? Com pot passar en una setmana de jugar com els àngels a caure en la més absoluta mediocritat? O millor encara: com és capaç de fer-ho en un mateix partit? Perquè la veritat és que la primera mitja hora a Vallecas va ser francament bona, amb un joc posicional i associatiu que va empetitir el Rayo des del minut 1. L'equip jugava juntet i de memòria, i el primer gol gairebé va fer vergonya de tan fàcil com va ser. Però la capacitat de complicar-se la vida d'aques...