Oci

Girona, 16 de gener del 2019 ...

Al principi, força avorriment en aquesta “Un asunto de familia”. Kore-eda ens va enlluernar en el seu moment amb “Nadie sabe” (tot i que ja no recordo per què), i des d'aleshores que hem seguit més o menys fidelment algunes de les seves pel·lícules. Però, durant la primera mitja hora llarga de projecció, la meva sensació era que el cineasta japonès es repetia com l'all, que tornava a donar voltes sobre les mateixes històries, i que la posada en escena era massa plana (agreujada pels deficients...

Valverde s'ha passat la temporada sentint que havia de dosificar els seus jugadors, i sobretot no sobrecarregar-los en una competició menor com la copa, perquè no es repeteixi a la Champions un episodi com el de Roma el curs passat. I ahir, amb l'alineació (i abans-d'ahir, sobretot, amb una convocatòria radical), va actuar en conseqüència. El resultat va ser el bunyol que tots sabem. La pregunta és, per tant, hi ha res a retreure-li? La resposta, per mi, és que malauradament sí. És una qüest...

Podríem resumir barroerament la trama de “La ferocitat” com la història d'algú que utilitza la família fins a límits perversos per als seus interessos. Però és molt més que això. Té certa ànima de thriller, sí, però la profunditat psicològica en el tractament dels personatges i el caràcter polièdric de la seva estructura converteixen aquesta novel·la de Nicola Lagioia en alta literatura, molt més enllà d'un passapàgines. Perquè, a més, la trama avança gairebé en espiral, lentament, inundada de...

Comencem l'any al cinema amb una petita decepció. Esperava amb candeletes l'arribada de “Lo que esconde Silver Lake”, la nova proposta de David Robert Mitchell, creador de la gran “It follows”, que va marcar un abans i un després en el cinema de terror. I no és que aquesta sigui una mala pel·lícula, però pel meu gust no està a l'alçada de les expectatives per caòtica, per dispersa i per la incapacitat de sentir empatia pel protagonista. Anem a pams. D'entrada el més sorprenent (tot i que alh...

Vet aquí una pel·lícula que encara no havia vist mai, però de la qual em sabia tota la trama. No havia llegit tampoc la novel·la en què es basa, però sovint els alumnes m'havien fet un resum o bé del llibre o bé del film quan els deixava triar (bon senyal, que a les noves generacions les commoguin històries com aquesta). És clar que no és el mateix saber una trama que veure'n la pel·lícula, perquè hi ha altres aspectes a valorar com ara la posada en escena (acadèmicament impecable). A banda ...

Curiosament, aquest any l'última pel·lícula vista en cinemes ha acabat essent la millor de la collita. Les raons, exposades a l'article anterior. Que tothom s'afanyi a veure-la. Que cadascú busqui al seu interior quin és el significat de la bondat. Que la bondat deixi d'estar infravalorada. Que la bondat s'imposi. Que els desitjos de cada cap d'any, individuals i col·lectius, no calgui repetir-los el següent. Que el 2019 porti a tothom allò que es mereix.   ...

L'any cinematogràfic no podia acabar millor. Assistim a la presentació, al cinema Truffaut de Girona i per part de l'actor Sergi López, d'una pel·lícula a la qual deu faltar molt poc per ser una obra mestra, si és que definitivament no ho és: l'extraordinària “Lazzaro feliz”. Aquest film italià és un prodigi. Dividit en dues meitats clarament diferenciades, la primera deutora del neorealisme costumista i la segona, de la comèdia social surrealista, té tantes capes complementàries de lectura qu...

Alemanya i les ferides de la Primera Guerra Mundial. Les vacances em permeten acabar una novel·la que m'ha acompanyat tot el trimestre: “L'home que volia arribar lluny”, de Hans Fallada. Acostumat darrerament a lectures d'obres molt recents, agradablement juganeres amb les formes i el llenguatge literari, és un plaer també de tant en tant endinsar-se en una lectura canònica, gairebé decimonònica, amb aquella mena de narrador omniscient tan característic que es permet fins i tot extreure lliçon...

Em sap greu dir-ho així, però cada vegada costa més motivar-se per veure un partit del Barça. Els acabes veient per pura militància, de la mateixa manera que s'acaben guanyant per pur talent individual. Però ara mateix l'equip (que, això sí, torna a mostrar-se com un bloc compacte sense grans concessions defensives) no mostra cap pla de joc determinat. Ni atractiu ni avorrit: és que senzillament no se sap a què juga. A la primera part, superioritat sense alegries i les dues fuetades de rigor d...

  ...

Exhibint dots d'oracle, Arrimadas ha anunciat una querella contra Torra per la violència que hi haurà divendres. Ella ja sap que n'hi haurà. Té dots d'endevinació. Si no fos tan pervers, seria divertit. I és pervers perquè és l'enèsima demostració que ja no importa el que passi. Ells ja ho han decidit. Ja està escrit. I, per tant, jo sense ser oracle també estic en condicions de saber què passarà. Divendres hi haurà violència. És indiscutible. Com que tots els unionistes l'han anunciada tan ...