Blogs

Paradoxes de la vida i d'intentar combinar la racionalitat i la passió. Després de passar tot el dia d'avui en un núvol pletòric d'eufòria, és evident que ara toca fer acte de penitència i contrició per intentar enllaçar de manera coherent aquest article amb el final de l'anterior. És cert: les últimes setmanes he estat molt crític amb el joc de l'equip, tant des d'aquesta humil tribuna com en les converses desenfadades amb els companys de patiment, i he manifestat sovint que darrerament la pe...

Temps era temps… Bé, no tant, de fet, tot just un any i una mica més, que es va produir un d’aquells moments que només alguns països i només algunes persones tenen la sort de viure, en què un objectiu clar i ben definit aconsegueix aglutinar forces polítiques, gent de tota mena i condició, i fins i tot la policia, i que acaba aconseguint que, per uns instants, ens mirem al mirall com a societat i ens agradem. Però ja se sap que dura poc l’alegria a cal pobre. Avui, encara no un any i mig des...

Vuitanta per cent. Aquesta xifra és una de les que més es van repetir ahir en els resums informatius de la conferència política d’Oriol Junqueras. Una xifra extraordinàriament ambigua, que es mou entre el percentatge que més o menys tothom accepta com la població que voldria un referèndum d’independència acordat, i la que representaria una majoria clara i indiscutible d’independentistes, als ulls del món. Ja fa dies, potser massa i tot, que es parla d’eixamplar la base de l’independentisme, ...

De debò que encara hi ha algú a qui li pugui sorprendre la pujada o el retorn de l’extrema dreta i del feixisme arreu del món? Potser, com acostuma a passar, el millor és mirar ben a prop per entendre què passa a altres llocs. Per una vegada, Espanya pot ser aquella mena de microcosmos que reprodueix la immensitat de l’univers. Ahir mateix, Afonso Guerra, vaca sagrada del socialisme espanyol i persona que, per edat, ha viscut moltes coses, com per saber què diu i per què, ho deixava ben clar...

Iorgos Lanthimos és el cineasta de l'estranyesa. És igual la història que expliqui: sempre provocarà una sensació de desconcert i fins i tot d'incomoditat en l'espectador. Ho aconsegueix, i en el cas del film que ens ocupa hi excel·leix, per mitjà d'enquadraments estranys i forçats (hi regna el gran angular), un tractament gairebé pictòric de la llum i uns diàlegs antinaturals (en aquest cas dotant d'actual grolleria el vocabulari de personalitats cortesanes, circumstància que no és l'únic ana...

No hi ha com crear un nom genèric per a alguna cosa, i si pot ser inventat, encara millor, per esvair la realitat rere una paraula o unes sigles. D’alguna manera, és com si posar nom, etiquetar, ja normalitzés les coses, ja ens permetés tenir un calaix on endreçar-les i, d’aquesta manera, calméssim el neguit que sempre genera qualsevol novetat. Justament això és el que passa amb un substantiu que darrerament està adquirint un gran protagonisme. Em refereixo a “mena” o, sobretot, “menes”, en ...

Qui no ha sentit mai el plaer immens de rebre la gratitud o el reconeixement d’algú per alguna cosa? A qui no li agrada saber que el que ha fet està bé, o que ha estat realment útil o beneficiós? Gratitud i reconeixement, dos sentiments positius fonamentals, valuosíssims, i de vegades massa cars de veure. Vivim temps en què tot sovint tenim la temptació de pensar que mereixem tot el que tenim, i molt més encara, i que, per aquest motiu, tot i tothom ha d’estar al nostre servei, sempre que en...

Diu la dita que s’agafa més aviat a un mentider que a un coix. Potser caldria afegir que si, a sobre, el mentider ho és per negar allò que és evident, o si la casualitat juga al joc de les coincidències, la mentida està condemnada a durar ben poc, i el mentider a quedar com a tal, gairebé des del primer moment, per més ministre o delegada del Govern que sigui. Respectem la jerarquia. El ministre Borrell tornava a repetir fa pocs dies aquell vell i insostenible argument que el miler de lesion...

Hi ha imatges que ofenen. I ho fan tant pel seu contingut com pel que comuniquen i, fins i tot, pel que poden arribar a evocar. Una d’aquestes imatges és, sense cap mena de dubtes, la de Cristiano Ronaldo entrant al jutjat a signar una condemna de 23 mesos de presó, que evidentment no complirà, i gairebé 19 milions de multa, que imaginem que sí que pagarà. El fet, en si mateix no té més que la foto d’un de tants defraudadors d’impostos. El que el fa diferent és, d’una banda, el posat del delin...

Això és un no parar. Cert que hi ha un temps per a tot, i que cada cosa té la seva temporada i el seu moment. Això, els pagesos prou que ho saben. Però sempre hi ha alguna que altre fruit bord que sembla que no tingui temporada preferent, i que sempre es pugui donar, en qualsevol moment i per qualsevol motiu. Posem alguns exemples recents, perquè la cosa resulti més entenedora: Primer. Fa uns pocs dies, un advocat, Benet Salellas, no va poder entrar en una comissaria gironina a donar assistè...

Encara em sobta -serà que no he perdut del tot la capacitat de sorprendre’m- la quantitat de gent que demana que la policia actuï contra els taxistes de la mateixa manera que ho fa contra els independentistes. Malament rai quan el que demanem és estopa per a tothom. Els taxistes protesten com ha fet sempre la classe obrera davant de qualsevol conflicte laboral important, amb contundència i amb dosis de violència, fins i tot. Fins aquí, no ens enganyem, res de nou, tot i la tradició recent de...

M. Night Shyamalan ho ha tornat a fer. És un kamikaze, i que per molts anys. Li ha costat Déu i ajuda recuperar el favor de la indústria, i quan per fi ho aconsegueix torna a despenjar-se amb una pel·lícula arriscadíssima. És un creador d'esperit lliure, i només cal desitjar que conservi la seva lucidesa durant molt de temps. Perquè, què és “Glass”, més enllà del tancament de la inesperada trilogia que forma amb les extraordinàries “El protegido” i “Múltiple”? En primer lloc, una anàlisi esbor...

Ja diuen que tot està inventant. I potser sí que tenen raó. Som moderns, molt moderns; ens creiem innovadors a més no poder i cada dia, de bon matí o abans de fer cap al llit, tenim la temptació de pensar que finalment hem descobert la sopa d’all. Aleshores, satisfets, descansem una estona, que això de la modernitat és molt cansat. Però davall del maquillatge de la modernor, sempre acostumen a viure els clàssics; també en política i en les seves maneres de fer, per cert. Avui recomano la lec...

On és aquella finíssima, gairebé imperceptible, però ben real, línia que separa la legítima reivindicació, la solidaritat i la dignitat, de l’esperpent i el ridícul? On és la frontera entre l’activisme públic i l’espectacle més intranscendent? Aquestes preguntes poden resultar especialment punyents, sobretot si les enfoquem al que estem vivint i veient als voltants de diferents presons catalanes, però molt especialment al voltant de Lledoners, on aquest cap de setmana han tingut lloc tota me...

Què ens en queda, de tot plegat, si el temps passa, les coses passen i la vida és una successió d’etapes, de moments que avui són fonamentals i que demà se n’han anat per sempre? De vegades tenim la temptació d’aferrar-nos a alguna cosa, a alguna realitat, a algun estat, per mirar d’aturar el pas implacable del temps i retenir-lo per sempre. Evidentment, no ens en sortim, i allò que ahir mateix era pura fantasia, o una part inseparable de la nostra realitat, per més que ens hi entestem, acab...

Molt se’n parla -no sé si massa, o encara no prou- dels actuals models de referència dels nostres fills, tot sovint només centrats en l’èxit immediat, per efímer que resulti, en la consecució de diners fàcils i ràpids i en el paradigma de l’eterna joventut. Potser resulta sobrer recordar tots els personatges -per dir-ne d’alguna manera- de diferents programes de televisió que encarnen tots aquests “valors”, tot i que penso que mai no està de més, per si mai caiem en la temptació d’empassar-nos...

Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Fem una campanya contra el VAR, que ha despullat les nostres misèries Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi El Llevant ens farà de titella necessari Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Que no torni a passar allò de l'himne, que a més aquest any hi ha el Girona Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi... 

Ja ho va deixar escrit Ciceró: “O tempora. o mores” (si fa no fa, “quins temps, quins costums”), i a fe de déu que tenia raó. Vivim temps estranys i ens anem acostumant a coses que mai no hauríem d’arribar a considerar normals. Trobem natural la injustícia d’un judici injust i fem del debat sobre les línies de les defenses un tema de debat social, gairebé de barra de bar, com si es tractés de la tàctica d’un partit de futbol. Trobem normal que un determinat parlament tapi les seves misèries ...

Girona, 16 de gener del 2019 ...

Mira que ho hem repetit per activa i per passiva. Però, és clar, sempre resulta fàcil negar segons quines realitats, tancar els ulls i creure, en una barreja d’innocència i d’irresponsabilitat, que hi ha certes coses que no ens poden passar mai, que no van amb nosaltres. Però la realitat és tossuda i sempre s’acaba imposant. Ahir, multitud de manifestacions per tot arreu en defensa dels drets de les dones, davant d’un present més que complicat i d’un futur en el qual pinten bastos. I ahir ma...

Que es morin. Així, tal qual, sense més, sense matisos. Això és el que deuen pensar o, si més no, és el que transmeten tots aquells dirigents polítics que neguen l’auxili als milers d’africans que intenten creuar la Mediterrània fugint de la misèria, amb la desesperació i el somni d’un futur per únic equipatge. Fa un parell de dies, la direcció del Dakar va desqualificar un camió rus que no es va aturar a socórrer un espectador que havia atropellat. Tot i que l’espectador en qüestió es troba...

Al principi, força avorriment en aquesta “Un asunto de familia”. Kore-eda ens va enlluernar en el seu moment amb “Nadie sabe” (tot i que ja no recordo per què), i des d'aleshores que hem seguit més o menys fidelment algunes de les seves pel·lícules. Però, durant la primera mitja hora llarga de projecció, la meva sensació era que el cineasta japonès es repetia com l'all, que tornava a donar voltes sobre les mateixes històries, i que la posada en escena era massa plana (agreujada pels deficients...

De debò que hem de creure que es pot arribar a bon port sense rumb, ni cartes de navegació, ni instruments, ni timó? Sembla complicat, oi? Doncs aquesta és la sensació que tinc, cada cop més forta, quan sento parlar d’aquella Ítaca que només és un punt geogràfic i un nom en un relat antic, o d’una república només imaginada. Aquest cap de setmana hem tingut una bona mostra de la manca de capacitat de pilotatge cap a algun rumb concret. Ja estem en precampanya electoral -com gairebé sempre, de...

Quan penses que el cinisme ha tocat sostre, sempre arriba el polític de torn a demostrar que els seus límits encara són molt, però que molt, lluny. No puc negar, ni ho pretenc, que em fa angúnia sentir com Pedro Sánchez i tota la seva colla d’escolanets proclamen la bona nova de la gran novetat i el gran avenç que tenen preparat per a Catalunya: complir allò que marca la llei i que fa més d’una dècada que tots els governs espanyols s’han saltat a la torera amb tota la barra. Que la gran nove...

Valverde s'ha passat la temporada sentint que havia de dosificar els seus jugadors, i sobretot no sobrecarregar-los en una competició menor com la copa, perquè no es repeteixi a la Champions un episodi com el de Roma el curs passat. I ahir, amb l'alineació (i abans-d'ahir, sobretot, amb una convocatòria radical), va actuar en conseqüència. El resultat va ser el bunyol que tots sabem. La pregunta és, per tant, hi ha res a retreure-li? La resposta, per mi, és que malauradament sí. És una qüest...

Ves per on, és gener i fa fred. Definitivament, tenim el do de fer excepcional i noticiable allò que és un fet natural: a l’hivern, fa fred. I a l’estiu calor, però aquesta ja arribarà quan toqui. I amb el fred han arribat uns autèntics clàssics hivernals: les previsions meteorològiques gairebé apocalíptiques i exagerades fins a l’absurd, els plans d’atenció als sense-sostre, i els incendis per sobrecàrrega de les instal·lacions elèctriques més atrotinades. I cada any és el mateix, i cap any...

La cosa no fa cap bona pinta. Ho admeto. D’una banda, tenim un Govern i un Parlament mig paralitzats (seré benèvol) esperant la sentència d’un judici que tot apunta que serà llarg i amb prou recorregut posterior. D’una altra banda, tenim els cants de sirena d’un dels socis del 155 i company de manifestacions de Vox, entre altres, que, en nom de no sé jo quina concepció estrambòtica del socialisme, ens vol atreure cap als esculls d’un nou estatut que retallar i escarnir. I de propina, l’avenç d...

El problema de jugar de farol és que si l’adversari manté l’envit, perds. Això és el que més d’un cop li ha passat a Catalunya, en la seva eterna partida amb Espanya, i és justament el que li pot tornar a passar, ara que l’aposta va de si s’aproven o no els respectius pressupostos. Ja ho va dir fa unes setmanes el ministre Borrell, i molt em temo que les seves paraules van ser gairebé profètiques: no cal patir, que hi acabaran donant el seu suport. Si veiem la deriva de les declaracions i el...

Com aquell que diu, els Reis d’Orient encara no han tornat a casa i ja tenim moviments d’alt voltatge per fer-se un lloc a les llistes de les pròximes eleccions. Ja fa dies que se’n parla, però ara la cosa ja va de moviments de persones amb altíssima responsabilitat al Govern que podrien fer el salt a l’Ajuntament de Barcelona, en aquest cas. Tot molt normal, suposo. De tota manera, hi ha un dubte que em preocupa, per tot el que suposa. Si encara no fa un any que tenim Govern, i tothom qui o...

Podríem resumir barroerament la trama de “La ferocitat” com la història d'algú que utilitza la família fins a límits perversos per als seus interessos. Però és molt més que això. Té certa ànima de thriller, sí, però la profunditat psicològica en el tractament dels personatges i el caràcter polièdric de la seva estructura converteixen aquesta novel·la de Nicola Lagioia en alta literatura, molt més enllà d'un passapàgines. Perquè, a més, la trama avança gairebé en espiral, lentament, inundada de...

Ja és ben veritat que tot arriba i que tot passa. Ahir, apagada formal de les lluentors nadalenques i retorn, a poc a poc, a la normalitat de les llars i de les persones. Els més endreçats, avui mateix desaran els guarniments nadalencs, a l’espera que dotze mesos passin de pressa, i els més tradicionals allargaran fins a la Candelera. Tornem a la rutina, però amb una lliçó a presa, d’aquest Nadal que se’ns en va, però que ens ha deixat notícies importants, i alarmants, mig amagades entre els...

Que aquesta nit passada és una nit plena de màgia, a banda de tot un tòpic, és ben bé una afirmació que conté bona part de realitat, com correspon a tot bon tòpic. Un any més, han passat els Reis d’Orient, aquells personatges enigmàtic i sorprenents, amb la seva càrrega d’il·lusió. A poc a poc, avui les cases s’aniran omplint de llums i de somriures, i fins i tot d’un punt de sorpresa també entre els més grans, sabedors que un regal sempre és molt més que alguna cosa esperada, o simplement d...

Els que tenim una certa edat, i tothom que ha tingut curiositat en algun moment per saber com vivien realment els nostres pares i padrins, sabrà que la família (juntament amb el municipi i el sindicat, cosa que mai no he acabat d’entendre) eren els pilars bàsics de la societat franquista; d’aquella societat regida per l’ordre armat, pel terror, i per la impunitat d’alguns, sota principis antics i veritats immutables. En aquesta societat, tot el que passava en el si de les famílies, a l’interio...

Més sobre aquest any que tot just acabem d’encetar: ja no és l’Any Pompeu Fabra. S’han acabat els actes en record de la fenomenal feina d’aquest enginyer industrial que ens va acabar deixant una gramàtica i unes normes ortogràfiques que, amb pocs canvis, encara segueixen plenament vigents i que van posar el català en el mapa de les llengües de cultura i ben endreçades del món. Al llarg d’aquests darrers mesos s’ha repetit, i molt, aquella coneguda frase de Fabra que convida a no abandonar ma...

Comencem l'any al cinema amb una petita decepció. Esperava amb candeletes l'arribada de “Lo que esconde Silver Lake”, la nova proposta de David Robert Mitchell, creador de la gran “It follows”, que va marcar un abans i un després en el cinema de terror. I no és que aquesta sigui una mala pel·lícula, però pel meu gust no està a l'alçada de les expectatives per caòtica, per dispersa i per la incapacitat de sentir empatia pel protagonista. Anem a pams. D'entrada el més sorprenent (tot i que alh...

Doncs no. Això tampoc. Un dels problemes de jugar a imaginar el futur és que apostem per alguna cosa que no només depèn de nosaltres (ben mirat, acostuma a dependre’n ben poc, o gens) i, per tant, correm el risc d’equivocar-nos. Justament això és el que deuen pensar ara mateix els membres de l’equip que va dissenyar Blade Runner, aquest immens clàssic del cinema que situa la seva acció, justament, l’any 2019. Decepció. 2019 no és, per sort o per desgràcia -cadascú en dirà la seva- aquella so...