Blogs

El cert és que fa més aviat fàstic, constatar contínuament que la nostra classe política viu a salt de mata, a cop d’enquesta, en un dia a dia sense futur i sense projecte. Un bon exemple l’hem tingut aquesta darrera setmana. Si començàvem amb allò de les taules de diàleg i la figura del relator / mediador / el que vulgueu (perquè no existirà), l’hem acabada amb un teòric trencament del diàleg, i amb una convocatòria de gran manifestació feixista a Madrid, sota un lema clàssic: “Una, grande ...

On és la línia que separa l’argument, compartit o no, del despropòsit? On aquella que indica que la mentida ja no deixa espai a la realitat? Aquestes dues preguntes es podrien aplicar, ben bé, a qualsevol àmbit de la nostra existència, però ara mateix les plantejo en termes polítics. Durant molts mesos hem vist com el bloc PP-Ciutadans-PSOE compartia pancartes, objectius i discursos, fent saltar pels aires allò de la dialèctica entre dreta i esquerra. Per als suposats socialistes, a Cataluny...

Qüestió de veure l'ampolla mig plena o mig buida. Avui la majoria de culers semblaven decebuts, com si cada enfrontament amb l'etern rival hagués de ser una passejada militar. Jo prefereixo quedar-me amb les coses bones: la capacitat de reacció de l'equip, l'orgull mostrat, l'ambientàs del Camp Nou. Segur que no va ser el partit que molts esperàvem. El Barça va sortir malament, fred, i el Madrid amb les idees molt més clares. A banda de trobar-se molt aviat per davant en el resultat, els mad...

Un mal dia el té tothom. Cert, no seré jo qui ho negui, però tampoc negaré que posada aquesta expressió en boca de segons qui, només pot sonar a excusa de mal pagador. I si aquest “segons qui” és una autoritat eclesiàstica, la cosa adquireix unes dimensions que ens diuen que ja no és un mal dia, el que s’està volent justificar. Ja fa temps que van aforant, a poc a poc, però cada cop amb més intensitat, casos de nens que al cap dels anys tenen el valor de fer públics els abusos sexuals que va...

gual com en tantes altres coses de la vida, en això de prohibir, tot és començar. Al principi fa una certa por, o angúnia, fins i tot, però ho proves, veus que no passa res, i et vas animant fins que li acabes agafant el gust. A partir d’aquí, ja tot és imprevisible. Això és el que ha passat amb el color groc, a casa nostra. Primer va ser la Junta Electoral la que va dictar que calia enretirar els símbols grocs de la via pública durant la campanya electoral, perquè els va considerar partidis...

Hi ha un vell acudit que explica que un home va a la consulta del metge i li relata tots els seus mals. En acabar, el metge se’l mira fixament, amb aquell posat seriós dels metges, i amb to convincent li diu: “jo de vostè, això, m’ho faria mirar”. No sé per què m’ha vingut al cap aquest acudit tan intranscendent i tan antic. Bé, de fet, ha estat arran de veure com molts dels nostres responsables polítics (alts càrrecs inclosos) semblen instal·lats en l’exercici de fer un diagnòstic més o men...

Em sap molt de greu, però en aquesta hora greu que viu el país no puc limitar-me a parlar sobre les meves petites grans passions com si no passés res. Les passions es mantenen, i afortunadament per a l'equilibri mental continuen existint. Però avui no podré evitar fer-ho anar a parar tot allà mateix, d'una manera o d'una altra, perquè no deixo de pensar-hi. Per exemple, dissabte veiem la notable pel·lícula espanyola “El autor”. Un interessant joc pervers construït al voltant d'un personatge ...

El curt febrer, si comença ventós, acaba pitjor, diu la dita (o alguna cosa semblant). En qualsevol cas, malament rai, perquè aquest curt febrer ha començat ventós, fred, nevat i fent parar boja la Candelera, que no ha sabut ben bé si riure, plorar, o girar-se d’esquenes, i que cadascú digui la seva. Aquest febrer també ha començat amb unes declaracions de Gabriel Rufián, amb les quals ens adverteix contra l’enorme i mai vist desplegament mediàtic que es prepara, i que porta molt mesos prene...

Anar-se'n d'Erasmus mola, i si és a Itàlia, més. Això sí, la beca en si (els diners, dic) no és el que es diu per tirar coets, a part d'arribar una mica tard; anem, que com depenguis d'ella per menjar, el portes clar. L'opció de treballar durant la teva Erasmus per treure't uns diners extres és una excel·lent solució. Alguna idea sobre això?   ...

No deixa de ser curiós que sent com som, tothom diferent de tothom, amb un ADN diferent i amb una composició genètica i biomètrica diferent, la societat acabi imposant unes pautes de comportament que tendeixen a uniformitzar aquesta absoluta diversitat. Tots som únics i irrepetibles, amb les nostres capacitats i amb les nostres possibilitats de desenvolupar-les. Però algú, potser algú que no sabem, ni imaginem, o un petit nucli de caps pensats, a cada moment, va decidint com hem d’actuar, qu...

Tot arriba. Ahir, finalment, trasllat dels presos cap al judici que sembla que començarà aviat. Aquest trasllat, entre molts altres petits i grans detalls, ens deixa el descobriment de com són els autobusos que es fan servir per a aquests menesters i, oh!, sorpresa, hem sabut que consten de minúsculs compartiments on els presos passen hores de viatge en condicions més pròpies del transport de bestiar que no pas del de persones. Ara descobrim com és el transport de presoners i com funcionen e...

"A vegades, per saber de quin costat cal estar, n'hi ha prou veient qui hi ha a l'altre." (Leonard Cohen)

Fa quatre dies, com aquell que diu, que es van lliurar els Premis Gaudí, de cinema, i per unes hores vam tornar a posar en primer pla aquest meravellós món de fantasia, d’imaginació i de ficció, sobretot de ficció, que és el cinema, en què els herois són capaços de qualsevol gesta, els amants són insaciables, els dolents sempre perden, i els somnis es fan realitat. I com que les fronteres de les pantalles cada cop són més difuses, el mateix es pot dir de la televisió, ja posats. Tothom que h...

Paradoxes de la vida i d'intentar combinar la racionalitat i la passió. Després de passar tot el dia d'avui en un núvol pletòric d'eufòria, és evident que ara toca fer acte de penitència i contrició per intentar enllaçar de manera coherent aquest article amb el final de l'anterior. És cert: les últimes setmanes he estat molt crític amb el joc de l'equip, tant des d'aquesta humil tribuna com en les converses desenfadades amb els companys de patiment, i he manifestat sovint que darrerament la pe...

Temps era temps… Bé, no tant, de fet, tot just un any i una mica més, que es va produir un d’aquells moments que només alguns països i només algunes persones tenen la sort de viure, en què un objectiu clar i ben definit aconsegueix aglutinar forces polítiques, gent de tota mena i condició, i fins i tot la policia, i que acaba aconseguint que, per uns instants, ens mirem al mirall com a societat i ens agradem. Però ja se sap que dura poc l’alegria a cal pobre. Avui, encara no un any i mig des...

Vuitanta per cent. Aquesta xifra és una de les que més es van repetir ahir en els resums informatius de la conferència política d’Oriol Junqueras. Una xifra extraordinàriament ambigua, que es mou entre el percentatge que més o menys tothom accepta com la població que voldria un referèndum d’independència acordat, i la que representaria una majoria clara i indiscutible d’independentistes, als ulls del món. Ja fa dies, potser massa i tot, que es parla d’eixamplar la base de l’independentisme, ...

De debò que encara hi ha algú a qui li pugui sorprendre la pujada o el retorn de l’extrema dreta i del feixisme arreu del món? Potser, com acostuma a passar, el millor és mirar ben a prop per entendre què passa a altres llocs. Per una vegada, Espanya pot ser aquella mena de microcosmos que reprodueix la immensitat de l’univers. Ahir mateix, Afonso Guerra, vaca sagrada del socialisme espanyol i persona que, per edat, ha viscut moltes coses, com per saber què diu i per què, ho deixava ben clar...

Iorgos Lanthimos és el cineasta de l'estranyesa. És igual la història que expliqui: sempre provocarà una sensació de desconcert i fins i tot d'incomoditat en l'espectador. Ho aconsegueix, i en el cas del film que ens ocupa hi excel·leix, per mitjà d'enquadraments estranys i forçats (hi regna el gran angular), un tractament gairebé pictòric de la llum i uns diàlegs antinaturals (en aquest cas dotant d'actual grolleria el vocabulari de personalitats cortesanes, circumstància que no és l'únic ana...

No hi ha com crear un nom genèric per a alguna cosa, i si pot ser inventat, encara millor, per esvair la realitat rere una paraula o unes sigles. D’alguna manera, és com si posar nom, etiquetar, ja normalitzés les coses, ja ens permetés tenir un calaix on endreçar-les i, d’aquesta manera, calméssim el neguit que sempre genera qualsevol novetat. Justament això és el que passa amb un substantiu que darrerament està adquirint un gran protagonisme. Em refereixo a “mena” o, sobretot, “menes”, en ...

Qui no ha sentit mai el plaer immens de rebre la gratitud o el reconeixement d’algú per alguna cosa? A qui no li agrada saber que el que ha fet està bé, o que ha estat realment útil o beneficiós? Gratitud i reconeixement, dos sentiments positius fonamentals, valuosíssims, i de vegades massa cars de veure. Vivim temps en què tot sovint tenim la temptació de pensar que mereixem tot el que tenim, i molt més encara, i que, per aquest motiu, tot i tothom ha d’estar al nostre servei, sempre que en...

Diu la dita que s’agafa més aviat a un mentider que a un coix. Potser caldria afegir que si, a sobre, el mentider ho és per negar allò que és evident, o si la casualitat juga al joc de les coincidències, la mentida està condemnada a durar ben poc, i el mentider a quedar com a tal, gairebé des del primer moment, per més ministre o delegada del Govern que sigui. Respectem la jerarquia. El ministre Borrell tornava a repetir fa pocs dies aquell vell i insostenible argument que el miler de lesion...

Hi ha imatges que ofenen. I ho fan tant pel seu contingut com pel que comuniquen i, fins i tot, pel que poden arribar a evocar. Una d’aquestes imatges és, sense cap mena de dubtes, la de Cristiano Ronaldo entrant al jutjat a signar una condemna de 23 mesos de presó, que evidentment no complirà, i gairebé 19 milions de multa, que imaginem que sí que pagarà. El fet, en si mateix no té més que la foto d’un de tants defraudadors d’impostos. El que el fa diferent és, d’una banda, el posat del delin...

Això és un no parar. Cert que hi ha un temps per a tot, i que cada cosa té la seva temporada i el seu moment. Això, els pagesos prou que ho saben. Però sempre hi ha alguna que altre fruit bord que sembla que no tingui temporada preferent, i que sempre es pugui donar, en qualsevol moment i per qualsevol motiu. Posem alguns exemples recents, perquè la cosa resulti més entenedora: Primer. Fa uns pocs dies, un advocat, Benet Salellas, no va poder entrar en una comissaria gironina a donar assistè...

Encara em sobta -serà que no he perdut del tot la capacitat de sorprendre’m- la quantitat de gent que demana que la policia actuï contra els taxistes de la mateixa manera que ho fa contra els independentistes. Malament rai quan el que demanem és estopa per a tothom. Els taxistes protesten com ha fet sempre la classe obrera davant de qualsevol conflicte laboral important, amb contundència i amb dosis de violència, fins i tot. Fins aquí, no ens enganyem, res de nou, tot i la tradició recent de...