Ha tornat. Ja és aquí. Sempre a punt per salvar-nos. Messi ha fet patir molt aquests dies, perquè d'ençà d'una topada fortuïta just abans del clàssic de copa no havia tornat a ser el mateix. Li faltava l'últim driblatge, l'espurna de velocitat, la lucidesa de sempre. I l'equip se'n ressentia, més tenint-lo al camp en aquestes condicions que sense tenir-lo en absolut. A Sevilla va semblar que la cosa començava igual, però quan l'equip el va necessitar hi va tornar a ser. Una vegada més. El partit del Barça a la primera part, més que dolent, va ser descontrolat. I el Sevilla ho va aprofitar perquè es va trobar un Umtiti tendre després de la lesió. Però a la segona part va permetre que el Barça creixés, i va posar el partit en territori Messi (que ja havia marcat un gol estratosfèric abans del descans). Així, allò que Umtiti complicava en una àrea per la seva falta de forma, Messi ho arreglava a l'altra mentre anava recuperant la seva. Valverde, per la seva banda, va llegir bé les necessitats que anaven sorgint i va encertar els canvis. Madrid espera per partida doble, amb la fera a punt i desbocada.
Amb aquesta satisfacció, anem al cinema. Després d'alguns dubtes, ens decidim per “Destroyer”. A banda de la molt comentada transformació física de Nicole Kidman, la pel·lícula disposa d'armes per convertir-se en un thriller d'altura: la mirada femenina, el gir en l'estructura que obliga a reformular tot el que s'ha vist, la intel·ligent dosificació dels flash-backs. Però aquest noir brut i estilitzat a parts iguals no acaba de reeixir del tot per la rèmora d'alguns defectes: la motivació incomprensible de la nèmesi de la protagonista, la subtrama familiar, l'allargament d'algunes seqüències de manera injustificada i trencant el ritme... Intenta ser gran i innovar, però es queda a mig camí potser precisament per excés d'ambicions, fet que li resta frescor i paradoxalment transcendència. Pel·lícula notable, si es vol, però no destinada a perdurar.
I per fi, ara sí, veiem “Canino”. La relació d'amor-odi que mantinc amb Iorgos Lanthimos s'accentua: em fascina i m'irrita a parts iguals. Ahir el gran problema era el context: un diumenge a la tarda de sofà, més propici per pel·lícules de digestió més fàcil. Així, en veure-la, la sensació era d'estupefacció i de certa indignació pel que semblava una presa de pèl, accentuada per la sensació d'estranyesa marca de la casa, en aquest cas per mitjà d'enquadraments escapçats i plans fixos que subratllen el fora de camp. Però, un cop la paeixes, la cosa canvia: comença a créixer al teu interior, a fer treballar el teu cervell, i t'adones que és gairebé un manual ric i acurat de psicologia, que analitza de manera estripada i hiperbòlica, deliberadament absurda i ridícula, les conseqüències de la hiperpaternitat i la sobreprotecció, grans creadores d'éssers disfuncionals. Possible de relacionar amb obres relativament recents com “El bosque”, de M. Night Shyamalan, i “El show de Truman”, de Peter Weir, el Mite de la Caverna que planteja permet fins i tot una mirada més àmplia: només sabem allò que ens han volgut mostrar, i la nostra ignorància és absoluta. S'admeten lectures filosòfiques i, amb la que està caient, per descomptat també polítiques.