Negacionisme no és cap terme nou. S’aplica sovint a aquells corrents d’opinió que pretenen negar determinats fets històrics d’especial rellevància i perfectament documentats, com ara l’holocaust nazi o els crims del franquisme, amb l’objectiu, tard o d’hora, de reeditar els règims que els van impulsar. De fet, és el gran absurd de pretendre negar l’evidència. Però existeix i crea escola.
Ahir vaig llegir que Pedro Sánchez, en el seu llibre -obra que me’n guardaré prou de comprar, per salut mental i per respecte a la intel·ligència- afirma que les càrregues de l’1 d’octubre no són tot el que es va dir. Negacionisme versió montera i pandereta a la vista. Davant d’aquestes paraules, només se m’acut una pregunta: on era Pedro Sánchez el matí de l’1 d’octubre? Francament, ni ho sé, ni m’importa; però el que tinc clar és que no era ni al col·legi on jo vaig votar, ni a cap altre dels que van rebre la visita i el vandalisme de la policia o de la guàrdia civil.
A mi no em calen les imatges de les televisions, ni totes les mentides dels seus ministres i d’ell mateix, ara. Tinc prou amb la meva memòria i amb les fotos i vídeos que la meva família i jo mateix vam fer aquell dia, per si amb els anys se’ns estoven els records. Tinc prou amb la imatge de gent protegint padrins i criatures davant de policies (evitaré el substantiu que em ve al cap per definir-los) amb més ganes de repartir que cap altra cosa. Tinc prou amb el record de la por del noi que va perdre de vista la seva mare durant una estona, enmig de la barbàrie. Tinc prou amb els efectes de la brutalitat contra un edifici escolar i el seu equipament. Tinc prou amb el moment, malgrat tot, de veure marxar les bèsties amb les urpes buides, perquè la dignitat i l’astúcia van saber protegir les urnes, sense cap més violència que la seva. Però, és clar, per a Pedro Sánchez, tot això no va existir.
Hi ha tota una generació política que es vol d’esquerres que ha tirat per terra, potser per molts anys, si no per sempre, tota una tradició de reivindicació de classe. Ho sento pels vells i honestos socialistes de tota la vida, però dels vostres ideals, aquí i allà, no en queda ni rastre, si mirem l’oficialitat dels vostres partits, ara mateix. I ja ni se n’amaguen. Benvingut senyor Sánchez al bàndol dels que neguen les dictadures, la repressió i la ignomínia. Hi trobarà, i ja ha trobat, de fet, grans companys de discurs, de manifestació i de votació. Això sí, si us plau, deixi de parlar en nom de les esquerres. Per dignitat històrica, si més no. I per respecte a l’honestedat de tantíssima bona gent.