Dilluns, de nou. Comencem a omplir les hores i els dies, sense gaires certeses, igual com es va omplint de lletres i paraules aquest espai en blanc que ara mateix tinc davant dels ulls. Ben mirat, poca cosa sabem, del que vindrà. Sabem, això sí, el que hem deixat enrere, però de poc ens serveix, a hores d’ara. I malgrat tot, ens sedueix, i de quina manera, que la primera llum del dia ens retorni espais, formes i colors que coneixem i que, malgrat tot, sempre ens són nous.
D’aquests dies que ja tenim a tocar, com aquell que diu, ben poca cosa certa sabem, més enllà del que anuncia la premsa. Potser el més cert que sabem és que aviat tindrem nits de lluna plena, aquells somnis d’envelat que cantava Ramon Muntaner ja fa molts anys. I perquè hi haurà lluna plena, no ens podrem estar de mirar amunt i d’imaginar realitats amables, com les nits de festa grossa, o de major, amb amics i estimats.
Però com la lluna plena, els somnis duren el que duren, i la realitat, implacable s’imposarà, i descobrirem que som on érem i que costa molt que res canviï, mentre els dies passen, en una mena de joc d’atzar, on tenim la mà que tenim, i amb això fem. I malgrat tot, seguim jugant, i omplint papers i alimentant fantasies cada dilluns, o cada dia, si cal, perquè sabem que quan una cançó s’acabi, una altra començarà. I amb cada nova melodia, un nou ball, una nova oportunitat.
Dilluns, preludi de lluna plena. Bon moment per creure que la música no s’apaga i que, malgrat tot, la festa continua. Bon moment per recuperar un clàssic de 1982, que encara ens convida a mirar amunt i al voltant, mentre girem i girem.