Cordem-nos fort el cinturó, que venen corbes. O una muntanya russa, fins i tot, aquests pròxims mesos. Si no teníem prou amb un judici contra-rellotge per la imminència d'unes eleccions municipals, europees i en molts casos autonòmiques, ahir vam saber que, a finals d'abril, unes altres eleccions o, el que ve a ser el mateix, dues campanyes electorals consecutives, una de les quals totalment superposada a la recta final d'un judici que suposa una tribuna excepcional de propaganda per a la ultradreta, amb el beneplàcit, no ho oblidem mai, de l'autodefinida esquerra. Si no volíem caldo, tres tasses. Millor, impossible.
Amb aquest escenari, amb tot el que sabem, i amb tot el que intueixo que anirem descobrint al llarg dels interrogatoris d'aquestes setmanes, m'han vingut al cap aquells versos clàssics d'Espriu: "Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m’agradaria allunyar-me’n /.../". I és que n'hi ha un tip. I més que n'hi haurà. Ara sí que caldria un premi ben gros a la loteria i marxar, lluny de tot, fins passat l'estiu, posem per cas. Si més no, per agafar una mica d'aire net i respirar a fons, sense l'ofec d'una realitat que lleva les ganes de gairebé tot.
Però igual com el poeta, molt em temo que no ho faré: "Però no he de seguir mai el meu somni, i em quedaré aquí fins a la mort". Ell, per lleialtat a la terra, al país, a la llengua, i jo perquè no tinc alternativa. Així doncs, preparem-nos per als mesos que venen i mirem d'esmolar com mai la ironia i el sentit de l'humor. Al capdavall, potser serà l'únic que ens ajudarà a sobreviure a una autèntica allau de bajanades que ens caurà a sobre, i al que pot acabar deixant, com a pòsit, al seu pas, aquí, allà i per tot arreu.