Aquesta setmana que ha quedat enrere, entre discursos pretesament democràtics, trencaments de negociacions i brams feixistes, també ens ha deixat alguna notícia que valdria la pena no passar per alt, abans que la desmemòria del temps li passi per sobre.
Entre aquestes notícies gairebé anònimes, vull destacar la de la defunció del dibuixant Enric Pon, als 85 anys d’edat. Pons va ser, durant molts anys, dibuixant de l’Editorial Bruguera, sota el pseudònim de Kheto Rigol. Aquest home va haver d’encarar, com tants d’altres, la darrera etapa de la seva vida en condicions miserables, amb una pensió de 600 euros, de la qual havia de descomptar el lloguer dels baixos on vivia, que era de 530. La seva supervivència, doncs, depenia de l’ajuda dels veïns i dels seus companys de l’antiga Casa de Cadi, avui una mena d’alberg improvisat, que acull persones sense sostre, o sense recursos per tirar endavant.
Però la notícia no és aquesta, sinó el fet que Enric Pons, fa uns pocs dies, va rebre una donació anònima de 10.000 euros, que li havien de facilitar una mica l’existència. Què va fer ell? Destinar-ne 5.000 a tapar forats, com dirien ens afeccionats a la loteria, i donar els altres 5.000 a la Casa de Cadis, perquè les 25 persones que actualment s’hi recullen puguin tenir una existència una mica més digna. Amor, amb amor es paga, diuen.
Això de la humanitat, la gratitud i el respecte van per dins, i només surten, discretament, en comptades ocasions, encara que sempre van fent la seva feina en silenci. Que descansi en pau l’Enric Pons, si més no tot el que no va poder els darrers anys de la seva vida, i que la seva definitiva vinyeta ens recordi que sempre hi ha molt més, i ben valuós, darrere de la bogeria quotidiana i d’una societat injusta i inhumana que no dona respir ni a la gent més gran i més indefensa, entre la indiferència, o la incapacitat, de qui té l’obligació de posar-hi remei.