On és la línia que separa l’argument, compartit o no, del despropòsit? On aquella que indica que la mentida ja no deixa espai a la realitat? Aquestes dues preguntes es podrien aplicar, ben bé, a qualsevol àmbit de la nostra existència, però ara mateix les plantejo en termes polítics.
Durant molts mesos hem vist com el bloc PP-Ciutadans-PSOE compartia pancartes, objectius i discursos, fent saltar pels aires allò de la dialèctica entre dreta i esquerra. Per als suposats socialistes, a Catalunya, era una manera de guanyar gruix contra els seus autèntics rivals, aquells que els han pres el poder a les institucions. I per tal de recuperar-lo, es veu que tot s’hi valia, inclús la mentida i l’insult més immisericordes.
Però tot canvia, en aquest món. I ara mateix són PP, Ciutadans i Vox els que s’han unit per fer fora el PSOE del govern. Dit sigui de passada, amb l’ajuda impagable de bon nombre de barons i vaques sagrades, que es veu que li han agafat el gustet a això d’insultar i mentir. I ara què? Compartiran, els socialistes, pancartes amb l’extrema dreta igual com van fa uns mesos, aquest diumenge? Em temo que no. Avui són l’objectiu, no la bala.
No sé on anirem a parar, en aquesta boja escalada de despropòsits, però no sóc optimista. De moment, veiem com aquells que fa poc mentien i ens atacaven sense cap raó, avui reben una bona dosi de la seva medicina, en forma d’acusacions (ja veurem si finalment judicials o no) de traïdors a la pàtria. Fins i tot individus tan indignes com el president Lamban, o Alfonso Guerra. Que els faci bon profit. I si no, que recordin que “tal faràs, tal trobaràs”.