Qüestió de veure l'ampolla mig plena o mig buida. Avui la majoria de culers semblaven decebuts, com si cada enfrontament amb l'etern rival hagués de ser una passejada militar. Jo prefereixo quedar-me amb les coses bones: la capacitat de reacció de l'equip, l'orgull mostrat, l'ambientàs del Camp Nou.
Segur que no va ser el partit que molts esperàvem. El Barça va sortir malament, fred, i el Madrid amb les idees molt més clares. A banda de trobar-se molt aviat per davant en el resultat, els madridistes executaven bé el pla: pressió alta, recuperació en zona avançada i verticalitat. Solari havia treballat bé el partit, i demostrava que no tenia cap necessitat de plorar les hores prèvies amb la cançoneta de les hores de descans de cadascú. El Barça estava desdibuixat, no construïa res i prou feines tenia a aguantar la pilota uns segons. L'atac estava desconnectat perquè els interiors havien d'ajudar la defensa en la sortida. El Madrid tenia el partit on volia, i s'ho havia guanyat a base de bon joc (feia temps que no veia combinar tan bé aquest equip). De mica en mica, però, el Barça es va anar refent. Un pal de Rakitic i l'empenta de Semedo i Malcom per la dreta van posar les coses una mica a lloc, però aleshores ja era moment d'anar a descansar.
La segona part ja va ser una altra cosa. El Barça ja estava una mica més còmode i el Madrid començava a abaixar la pressió perquè les cames ja no aguantaven, tot i que les ocasions no eren netes i arribaven més aviat a batzegades. Però així va arribar el gol de Malcom, i aleshores es va produir el que semblava que seria la tempesta perfecta: l'entusiasme pel gol aconseguit i l'entrada de Messi van coincidir en el temps per empetitir el rival i empènyer-lo cap a l'àrea pròpia. Van ser els millors minuts de l'equip. El camp feia baixada, ja no recordàvem quina cara feia Ter Stegen i s'intuïa que el gol podia caure com fruita madura. Fins i tot Valverde va estar fi en els canvis: va mantenir Arthur i va decidir sacrificar Coutinho per a l'entrada de l'astre argentí. Va deixar-se, doncs, per fi, de jerarquies estèrils i va llegir bé que era el moment de canviar Malcom de banda per posar-lo a cama natural i buscar la profunditat per l'esquerra, ara que Messi alliberava el carril per a Semedo a la dreta i que Alba no podia pujar tant perquè tenia feina a ajudar en defensa. Malgrat això, l'ídol no estava al cent per cent i va abusar d'algunes conduccions que van trencar una mica l'harmonia global del conjunt, tot i que la virtut de la seva presència per espantar el rival continua essent innegable. Parlant d'ensurts, però, una ocasió claríssima del Madrid va recordar-nos que hi havia un partit de tornada i el Barça va decidir, amb bon criteri, que ho intentaria però sense tornar-se boig. D'aquí l'entrada d'Aleñá per Malcom. Amb un migcampista més, va aconseguir adormir mínimament un partit que havia embogit perillosament i va acabar mig satisfet amb l'empat.
Qüestió de veure l'ampolla mig plena o mig buida. La meva sensació és que si el Madrid més en forma de tota la temporada és incapaç de guanyar un Barça amb una quarta part de Messi i sense Dembélé, més aviat podem estar tranquils. D'acord que el resultat afavoreix inicialment el Madrid, però es tracta d'obtenir qualsevol resultat positiu (victòria o empat amb gols) al Bernabéu. Res que no haguem fet mil vegades.