Em sap molt de greu, però en aquesta hora greu que viu el país no puc limitar-me a parlar sobre les meves petites grans passions com si no passés res. Les passions es mantenen, i afortunadament per a l'equilibri mental continuen existint. Però avui no podré evitar fer-ho anar a parar tot allà mateix, d'una manera o d'una altra, perquè no deixo de pensar-hi.
Per exemple, dissabte veiem la notable pel·lícula espanyola “El autor”. Un interessant joc pervers construït al voltant d'un personatge alienat que concep la gent que l'envolta com els personatges de la novel·la que escriu, tot i que el final ens reserva un inesperat gir de guió que rebla el clau de l'exercici metalingüístic. Un final poc realista, val a dir-ho, perquè els policies que traslladen el detingut tenen un posat seriós, en comptes de burlar-se'n, que es veu que és el que els agrada. A banda d'això, el que més s'agraeix és la presència, encara que sigui en un paper secundari, del gran Antonio de la Torre. L'actor malagueny va ser l'únic (l'únic!) protagonista de la gala dels Goya d'aquest cap de setmana que va fer referència a la situació dels presos polítics i va desitjar una solució dialogada del conflicte. Ho va fer en una entrevista fora del focus de l'escenari i va fer servir les per mi poc afortunades expressions “políticos presos” i "problema de convivencia en Cataluña", d'acord, però va ser l'únic que va tenir collons de mullar-se en favor del seu alliberament (i no era el primer cop), i li ho agreixo profundament. La resta, vergonyós silenci. Ja sigui per por de perdre contractes o per un sentit patriòtic mal entès, es veu que a aquests suposats progres (en realitat res més que estómacs agraïts) defensors de totes les causes perdudes els sembla bé que nou persones pacífiques portin més d'un any en una més que arbitrària presó preventiva i s'enfrontin a la possibilitat de més d'un quart de segle de presó només per les seves idees (perquè NO han comès cap delicte, i ho saben). Tot això, els sembla bé que passi al seu estimat país. Llegeixo que el cineasta Emilio Martínez-Lázaro va fer unes declaracions, ja fa uns mesos, en què deia que no entenia per què els independentistes catalans reclamaven el suport de l'esquerra espanyola per a una imbecil·litat (es veu que va dir textualment) com demanar la independència per no haver de pagar la sanitat als extremenys. No sé qui és l'imbècil: ningú demana que l'esquerra espanyola doni suport a la independència de Catalunya, sinó que es posicioni contra una flagrant violació dels drets humans com la que serà aquesta farsa de judici (sobre el fet que l'únic sentit de l'existència dels catalans sigui pagar la sanitat dels extremenys, m'abstindré de fer cap comentari). Per un sentit patriòtic mal entès, deia que callaven. Perquè, algú gosaria qualificar l'star-system de Hollywood, contrari majoritàriament a la guerra de l'Iraq en el seu moment i ara convençudament anti-Trump, d'antipatriòtic? No és precisament perquè t'estimes un país que hi denuncies les injustícies que hi detectes? Aquí, no: aquí la sagrada unitat de la pàtria ho és tot. Però els nacionalistes som nosaltres.
Segueixo. La mateixa nit de dissabte veiem també “El apóstol”, una extravagant producció de Netflix (ens aprofitem dels amics que en tenen) farcida de tortures gore i cultes a divinitats d'allò més perverses. Me n'agrada el principi, en què el protagonista es prepara per endinsar-se a l'infern dins d'una barca que bé podria ser la de Caront, i poca cosa més. Però quan sentencien sumaríssimament a mort un pobre noiet amb l'argument de la conservació de la sagrada comunitat, no cal que digui cap on se me'n torna a anar el cap una altra vegada.
Diumenge busquem una pel·lícula agradable, per tal que jo em pugui treure el meu humor fúnebre, i la que triem ho és. El problema és que ho és massa. M'explico: “Green book” és una bona pel·lícula, ben narrada, amb uns diàlegs eixerits i unes interpretacions portentoses (Viggo Mortensen és un fora de sèrie, i la meva autoestima va agrair que lluís panxa en el film). El que em molesta no té a veure amb la pobra pel·lícula en si, sinó amb aspectes extracinematogràfics. D'una banda, el fet que és una mostra descarada de producte pensat per enlairar la carrera d'un director fins ara mediocre per mitjà del típic producte benintencionat i carn d'Oscar. De l'altra, les reaccions que el seu caràcter de feel-good movie de manual provoca en el públic (com a mostra, la parella que tenia al darrere): ostres, com es passen, com poden dir-li això només perquè és negre? Com pot aguantar tot això? Quines injustícies! Apa, consciència netejada i cap a casa a dormir tranquils. Com si ara i aquí no n'hi hagués, de racisme. Com si ara i aquí ja no hi hagués causes per les quals lluitar. Espero que d'aquí a unes dècades la gent vegi pel·lícules sobre el que hem hagut d'aguantar els republicans catalans i digui còmodament arrepapada a la butaca, des de la distància que donen uns temps més civilitzats: ostres, com podien dir-los això només per voler la independència? Com podien aguantar que els agredissin pel carrer només per portar un llaç groc? Com podia tolerar el món que els empresonessin només per les seves idees? I, si algú creu que exagero en la comparació, que em digui si el discurs que deixa anar el músic al seu xofer dins la cel·la no és extrapolable a la situació que estem vivint.
I queda el Barça, és clar. Després de l'alegria immensa de dimecres, i també la que per una vegada ens va donar la directiva exigint (vaja, demanant, tampoc ens passem) que es retiri el logo de la fundació del club de la infame España Global, petita decepció. Més pel resultat que no pas pel joc, perquè aquesta vegada jo hi veig poc a retreure. Vam regalar mitja part per unes rotacions que eren necessàries (una altra cosa és que preferim un fals lateral a cama canviada que algú del planter per donar descans a Jordi Alba), però durant molts minuts l'equip va tornar a ser una màquina força ben greixada que va anar empetitint el València fins a neutralitzar el 0-2 inicial. Malauradament, la remuntada no es va culminar perquè l'equip va quedar paralitzat per les molèsties de Messi. L'argentí ho fa amb bona intenció, però la seva tossuderia per jugar minvat de forces no ajuda l'equip, perquè el descentra. I, com que som bipolars, en comptes de celebrar l'evident millora en el joc dels últims partits, ara toca tenir por del dimecres: que si Messi i Dembélé no hi arribaran a temps, que si Benzema està on fire... Com a bons catalans (no sé com ho viuen els culers que no ho són), som incapaços de valorar la força que tenim i sembla que sortim derrotats abans de començar. Com amb tot el que fem.