El curt febrer, si comença ventós, acaba pitjor, diu la dita (o alguna cosa semblant). En qualsevol cas, malament rai, perquè aquest curt febrer ha començat ventós, fred, nevat i fent parar boja la Candelera, que no ha sabut ben bé si riure, plorar, o girar-se d’esquenes, i que cadascú digui la seva.
Aquest febrer també ha començat amb unes declaracions de Gabriel Rufián, amb les quals ens adverteix contra l’enorme i mai vist desplegament mediàtic que es prepara, i que porta molt mesos prenent revolada, per portar la sentència dels presos polítics al seu costat. Agafem-nos bé, o posem-nos pedres a les butxaques, que la ventada serà terrible.
Però malgrat tot, aquí estem, encarant la segona setmana de febrer, desitjant que aquest sol que a poc a poc es va fent present, s’acabi imposant, de manera definitiva. Un altre febrer per recórrer. Potser a l’esprint, de tan curt com és, o potser a un ritme més parsimoniós, perquè després vindrà el març, l’abril… i el triomf definitiu de la primavera, de la vida, i ens han de trobar amb forces i ganes d’avançar.
Doncs això, abric cordat fins al coll, mans a les butxaques i endavant, que no hi ha ventada que ens pugui aturar, si conservem intactes la il·lusió i l’esperança en el futur.