Paradoxes de la vida i d'intentar combinar la racionalitat i la passió. Després de passar tot el dia d'avui en un núvol pletòric d'eufòria, és evident que ara toca fer acte de penitència i contrició per intentar enllaçar de manera coherent aquest article amb el final de l'anterior. És cert: les últimes setmanes he estat molt crític amb el joc de l'equip, tant des d'aquesta humil tribuna com en les converses desenfadades amb els companys de patiment, i he manifestat sovint que darrerament la perspectiva d'un partit del Barça havia deixat d'il·lusionar-me (tot i continuar maldant fidelment per no perdre-me'n ni un). No pas pels resultats, és clar, que en la lliga han continuat essent pràcticament impecables, sinó per un joc avorrit i (el que és pitjor) sense rumb.
És evident que tot això va canviar ahir. I no faré veure que ja m'ho esperava, perquè he de confessar que era molt escèptic. Val a dir que sí que vaig deixar escrit que, en funció de l'alineació, era el moment de veure de quina pasta estàvem fets. Però també és just recordar que em semblava que ja no sabríem com posar-nos-hi a l'hora de la veritat després d'haver-nos dosificat tant, i afortunadament em vaig equivocar. El descomunal partit del Barça d'ahir és una alenada d'esperança per als mesos que han de venir, especialment a Europa. Perquè ahir va tornar tot allò que ja crèiem irremeiablement perdut: pressió alta, circulació ràpida, mobilitat, línies juntes... Tothom ho diu: quan s'hi posen, són imparables. I la conclusió és que, per una qüestió de dosificació, cal resignar-se a un pragmatisme tediós bona part de la temporada per poder gaudir de nits tan estratosfèriques com la d'ahir. Benvinguda sigui la rutina si de tant en tant tens garantit un orgasme d'aquestes dimensions.
Naturalment, no tot va ser perfecte. El futbol és un joc molt capritxós, i també van existir moments delicats que podrien haver-ho engegat tot a rodar, de manera que potser ara l'equip (que continuaria havent mostrat totes les virtuts que va mostrar) no estaria rebent els elogis que avui rep. Tota l'èpica la va posar Cillessen, providencial en dues aturades monumentals en pocs minuts durant l'1-0 però també responsable (impossible no perdonar-li-ho) de tornar a posar el Sevilla en l'eliminatòria en l'errada del 4-1. I l'holandès va ser també el principal exemple de la precipitació que li va entrar al Barça, que no volia patir més i volia liquidar l'assumpte per la via ràpida aprofitant els espais i es va oblidar que el que convenia era tornar-se a ajuntar i recuperar el control. Però ja se sap que sense patiment la diversió no és completa, així que tot plegat no entela gens (al contrari) la màgia d'ahir. Fins i tot Valverde va llegir molt bé els canvis (ja pot anar fent gols, que a mi Coutinho continua sense convèncer-me, de moment) i va saber neutralitzar el perill. El 5-1 de Suárez, que va tornar a evidenciar que Alba és un jugador portentós, va ser un alliberament.
Però les grans trames són capaces de deixar-nos bocabadats fins i tot a l'anticlímax. El Camp Nou ja havia acomiadat Arthur (doctorat ahir amb un partit prodigiós), i jo per fi havia aconseguit apuntar el cul al seient, incapaç com havia estat d'asseure'm en molts moments del partit. Havia arribat la relaxació i llavors, amb la guàrdia baixa i pensant que ja ho havies vist tot, va arribar l'èxtasi: un gol al·lucinant que cap altre equip del món està en disposició d'imitar. Cap ni un. Automàticament em van venir al cap els Globetrotters. Passin i vegin. Benvinguts a l'espectacle més gran del món.