Temps era temps… Bé, no tant, de fet, tot just un any i una mica més, que es va produir un d’aquells moments que només alguns països i només algunes persones tenen la sort de viure, en què un objectiu clar i ben definit aconsegueix aglutinar forces polítiques, gent de tota mena i condició, i fins i tot la policia, i que acaba aconseguint que, per uns instants, ens mirem al mirall com a societat i ens agradem. Però ja se sap que dura poc l’alegria a cal pobre.
Avui, encara no un any i mig després, tot torna a ser una mica com sempre. Els partits que ahir s’abraçaven, avui es distancien, els líders ofereixen de nou el sempre lamentable espectacle de les desavinences personals, la policia torna a pegar, i la gent del carrer torna a fer el que bonament pot, sense gaire criteri, potser, però carregada de bones intencions.
Ja hi tornem a ser. Si tu presentes la Crida, jo et faig una conferència política amb holograma i tot. Si tu has marxat, jo sóc més valent i m’he quedat. Tu ves dient, que ja veuràs el dia que jo parli… I de fons, les veus més o mens afinades d’una multitud que no pot més que fer volar globus, cantar cançons i cridar i cridar, perquè per més que es digui, no té el poder, sempre en mans d’aquells que un cop i un altre acaben convertint les raons de país (no goso dir “d’estat”) en una qüestió personal, particular, gairebé en una exhibició de testosterona política. I així ens va.
Ara començarà un judici injust contra gent innocent. Bon moment, si més no per mirar de no tornar mai més a aquest punt, i de pensar, amb tota la fredor del món, si no s’haurien pogut fer algunes coses de manera diferent, i de ben segur molt més efectives, vist el resultat, només que les autèntiques disputes de barra que vam viure algunes hores, o alguns dies, haguessin donat una mica d’espai a la intel·ligència que ens va fer arribar fins allí. Avui, però, la distància entre el que vol i demana la gent anònima i el que vol i ambiciona la classe política es va fent més i més gran, i això mai no augura res de bo. Temps al temps, que la voladura controlada de tot plegat avança implacable.