Iorgos Lanthimos és el cineasta de l'estranyesa. És igual la història que expliqui: sempre provocarà una sensació de desconcert i fins i tot d'incomoditat en l'espectador. Ho aconsegueix, i en el cas del film que ens ocupa hi excel·leix, per mitjà d'enquadraments estranys i forçats (hi regna el gran angular), un tractament gairebé pictòric de la llum i uns diàlegs antinaturals (en aquest cas dotant d'actual grolleria el vocabulari de personalitats cortesanes, circumstància que no és l'únic anacronisme que hi desfila). Però cal dir que, a falta de veure l'emblemàtic “Canino” que el va propulsar a la fama, fins ara Lanthimos m'havia semblat un xic pedant. I la conclusió a què arribo és que les pel·lícules que fins ara n'havia vist eren de per si temàticament absurdes, de manera que tenia la sensació que l'estranyesa m'arribava més per l'argument que per virtuts tècniques que generessin distància a la brechtiana manera. Amb “La favorita”, però, el canvi de guionista centra les coses: la història té sentit, és potent, i fins i tot segueix certa tradició fílmica basada en triangles amorosos. I aquí és on apareix amb autèntica i torbadora potència l'habilitat de Lanthimos com a cineasta: teixeix una trama de personatges ambigus en què es barregen l'amor i el desig de poder, que presenta un feminisme descarnat de caràcter misandrònic però també misantròpic (no en va les tres protagonistes vomiten en un moment o altre), en què la maldat pot ser càndida i la bondat pot ser perversa. Però, no content de posseir uns personatges fascinants interpretats per tres actrius en estat de gràcia (la meva debilitat per Rachel Weisz ve de lluny i la meva fascinació per Emma Stone no para d'augmentar), posa tota la carn a la graella del seu potencial formal i el culmina amb un recargolat sentit de l'humor que (un cop has superat certa irritació inicial) fa que et retorcis de plaer culpable a la butaca.
Sentiment que el Barça fa temps que és incapaç de provocar, val a dir-ho. Els seus partits, per desgràcia, ja fa temps que són més avorrits que el joc de l'oca. No hi ha pla, no hi ha joc, no hi ha absolutament res més que la qualitat individual. I quan aquesta falla, com a Sevilla l'altre dia, el rei va nu. Em va emocionar més veure el meu ex-alumne Valery Fernández a les files del Girona encarant Semedo i Piqué que qualsevol altra cosa. Vaig envejar (relativament, perquè també me'l sento com a propi) el Girona per tenir un entrenador coherent i amb una idea futbolística. Aquest equip sembla estar-se reservant tant per a l'hora de la veritat que potser quan arribi ja no en sabrà. Dimecres, tot i que dependrà també de l'alineació (haurien de jugar Cillessen, Murillo, Boateng i vuit titulars), podria ser un bon moment per veure de quina pasta estem fets. De moment, l'única certesa és que (en espera de l'il·lusionant De Jong) només amb Arthur damunt el terreny de joc ens assemblem mínimament a allò que hauríem de voler ser.