Encara em sobta -serà que no he perdut del tot la capacitat de sorprendre’m- la quantitat de gent que demana que la policia actuï contra els taxistes de la mateixa manera que ho fa contra els independentistes. Malament rai quan el que demanem és estopa per a tothom.
Els taxistes protesten com ha fet sempre la classe obrera davant de qualsevol conflicte laboral important, amb contundència i amb dosis de violència, fins i tot. Fins aquí, no ens enganyem, res de nou, tot i la tradició recent de les modernes i jocfloralesques protestes. El problema, però, com sempre passa, no són les formes, sinó el fons de la protesta, i els taxistes defensen uns drets que han comprat a preu d’or en forma de llicències. I segurament aquí rau el problema de debò.
Algú pot imaginar una protesta similar sense les llicències de 140 o 150.000 € de per mig? Segur que no. La competència és una realitat en tots els àmbits, però aquí en condicions molt diferents, que obliguen, només a alguns que encara carreguen la creu d’una burocràcia rància, a endeutar-se tota la vida per poder treballar i a especular de sota mà per assegurar-se uns diners en el moment de la jubilació, mentre que se n’havia d’ocupar mirava cap a una altra banda perquè ja li anava bé, aquesta anomalia. Ja veurem com acaba tot plegat. Ara mateix, només sabem que la protesta política té una resposta policial, mediàtica i social molt més dura que la laboral.
Arribats a aquest punt, la realitat, tossuda realitat, ens confirma, si encara calia, que la persecució policial, judicial, mediàtica i de tota mena contra l’independentisme i els seus caps visibles és una qüestió política, només. La desproporció dels dos conflictes és tan gran que queda perfectament definit què és un afer social i què un de polític. I els tribunals que cantin missa, que és l’únic que els falta, mentre alguns segueixen fent el seu via crucis particular, aviat per les sales dels tribunals.