M. Night Shyamalan ho ha tornat a fer. És un kamikaze, i que per molts anys. Li ha costat Déu i ajuda recuperar el favor de la indústria, i quan per fi ho aconsegueix torna a despenjar-se amb una pel·lícula arriscadíssima. És un creador d'esperit lliure, i només cal desitjar que conservi la seva lucidesa durant molt de temps. Perquè, què és “Glass”, més enllà del tancament de la inesperada trilogia que forma amb les extraordinàries “El protegido” i “Múltiple”? En primer lloc, una anàlisi esborronadora del món dels còmics, en què els protagonistes debaten sobre la naturalesa dels seus actes en plena acció. En segon lloc, i de manera molt més profunda, un crit de llibertat i d'esperança que reivindica que no ens hem de deixar prendre els somnis ni la identitat en nom d'un major encaix en el sistema. Però sobretot existeix una tercera capa de lectura que és la del Shyamalan que m'interessa especialment: el hitchcockià, el juganer, el que en definitiva s'identifica clarament amb el personatge de Samuel L. Jackson. El que sempre va dos passos per davant teu, el que sembla que et vol explicar una cosa però en realitat te n'està explicant una altra, en aquest cas qui sembla vendre't una confrontació entre el bé i el mal però que en realitat t'explica un enfrontament entre el poder i l'autoestima. Shyamalan domestica el seu enèsim gir final a través del muntatge com no recordo que ho fes des dels temps d'”El sexto sentido”, segurament innecessàriament, ja que deixa prou pistes relacionades amb el punt de vista perquè el puguem interpretar sense aquesta ajuda. És (només potser) un petit defecte narratiu que, juntament amb una certa desídia en l'enquadrament de les escenes d'acció, fa que (només potser) no puguem parlar d'una pel·lícula rodona. Però no té cap importància: Shyamalan se la torna a jugar, sempre en el límit entre el sublim i el ridícul, arriscant-se a ser incomprès. Però la seva llibertat creativa és indestructible. Llarga vida al seu cinema, alhora instintiu i cerebral, pel bé del públic de masses i contra l'adotzenament de les multisales!
L'endemà gaudim de més cinema reflexiu, en aquest cas amb la molt política “El insulto”. Aquest film libanès proposa un complicat exercici d'empatia cap a dos personatges tossuts incapaços de reconèixer l'altre o, si més no, de plegar-hi el seu orgull. A partir de l'estructura d'una pel·lícula judicial, la narració juga molt hàbilment amb l'espectador fent que els actes d'un cristià aparentment fanàtic acabin prenent sentit emmirallant-se amb un palestí amb qui, des de la nostra mirada occidental, ens havíem identificat molt més fàcilment. Amb aquests personatges, el film jutja la Història, en majúscules, i ens ensenya que tots tenim les nostres raons i que hem de saber escoltar. Tant de bo tot conflicte identitari (o no) pogués resoldre's amb l'elegància amb què ho fa aquesta pel·lícula.
Mentrestant, el Barça, a la seva. Un altre dia a l'oficina amb bon joc a batzegades, un Coutinho altre cop erràtic i un Dembélé monumental (exhibició de velocitat, tècnica i una cada vegada major entesa del joc) malauradament lesionat (tot i que lleument) en el seu moment més dolç. El trobarem a faltar en aquest tram difícil, sobretot si insistim a complicar-nos la vida amb les ja tradicionals i inexplicables desconnexions de les segones parts, que en aquest cas van tornar a obligar Messi a sortir al rescat. Dimecres, gran repte a Sevilla, que no podré veure, de manera que no hi haurà crònica en aquest humil blog.
PD: Hi ha qui se sorprèn de la contundència amb què darrerament parla Valverde a les rodes de premsa (fals cas Chumi, inexistent falta de Suárez). Però s'entén perfectament. El tècnic, amb tots els defectes que pugui tenir, és llest, i s'ha adonat de dues coses: la campanya impresentablement victimista que arriba de Madrid i la manca de caràcter de la directiva per afrontar-la. I ha decidit fer de paraigua per protegir l'equip. I això l'honora.