Què ens en queda, de tot plegat, si el temps passa, les coses passen i la vida és una successió d’etapes, de moments que avui són fonamentals i que demà se n’han anat per sempre?
De vegades tenim la temptació d’aferrar-nos a alguna cosa, a alguna realitat, a algun estat, per mirar d’aturar el pas implacable del temps i retenir-lo per sempre. Evidentment, no ens en sortim, i allò que ahir mateix era pura fantasia, o una part inseparable de la nostra realitat, per més que ens hi entestem, acaba sent un passat que fa lloc a un altre present, sempre diferent i sempre nou de trinca.
Què ens en queda, doncs, de tot això que se’ns esmuny entre els dits? Justament tot allò que no se’ns en pot anar, perquè no té matèria ni substància: els afectes, les sensacions, tot allò que és intangible i que només viu a dins nostre, que sempre va amb nosaltres, allà on nosaltres anem, i que acaba sent nosaltres mateixos.
Al capdavall, ben mirat, potser sí que tot passa. Però adaptant aquella famosa i enigmàtica frase, sempre ens queda el nom de la rosa. I potser això és l’únic important, transcendent i perdurable.