Molt se’n parla -no sé si massa, o encara no prou- dels actuals models de referència dels nostres fills, tot sovint només centrats en l’èxit immediat, per efímer que resulti, en la consecució de diners fàcils i ràpids i en el paradigma de l’eterna joventut. Potser resulta sobrer recordar tots els personatges -per dir-ne d’alguna manera- de diferents programes de televisió que encarnen tots aquests “valors”, tot i que penso que mai no està de més, per si mai caiem en la temptació d’empassar-nos-els, com els models que ens volen vendre.
De tota manera, poc se’n parla dels models, o antimodels, de la classe política i de cada cop més líders actuals, presidents fins i tot, sense estudis, o directament amb curiosos historials de fracàs acadèmic i sense gaire més experiència laboral que les nòmines del partit, al qual deuen fidelitat indestructible (no mossegaran la mà que els dona menjar, oi que no? Què estan transmetent aquests individus als nostres joves? Doncs, si fa no fa, el mateix que les estrelles fugaces televisives: el menyspreu per la formació, la importància de la imatge, i el valor de l’ascens social per qualsevol mitjà; en aquest cas, per mèrits a dins d’una formació, o per l’adulació permanent als líders de torn.
Les darreres eleccions andaluses ens han deixat uns quants exemples, d’aquests nous models de referència pel que fa a èxit social. Cert que a Catalunya ja n’he tingut algun cas ben notable, d’aquest estil; però no negarem que si abans eren casos més o menys aïllats, cada dia que passa són més freqüents. Deu ser un altre dels efectes col·laterals d’aquesta transició tan perfecta que vam patir, i d’unes quantes dècades de partits convertits més en agències de col·locació que en motors de canvi i superació socials. Sigui com sigui, el menyspreu per la formació, l’educació i la cultura avança imparable, des de la televisió fins a la política.