Ja ho va deixar escrit Ciceró: “O tempora. o mores” (si fa no fa, “quins temps, quins costums”), i a fe de déu que tenia raó. Vivim temps estranys i ens anem acostumant a coses que mai no hauríem d’arribar a considerar normals.
Trobem natural la injustícia d’un judici injust i fem del debat sobre les línies de les defenses un tema de debat social, gairebé de barra de bar, com si es tractés de la tàctica d’un partit de futbol. Trobem normal que un determinat parlament tapi les seves misèries i la seva incompetència demanant l’extermini d’un altre i de la llengua i la cultura de tot un país. Ja no ens sorprèn que se celebri (en totes les accepcions d’aquest terme) una setmana de cinema en català, no ja a Ciutat del Cap, a Hanoi, o a Hèlsinki, sinó a Barcelona, capital de Catalunya, per si algú ho ha oblidat (gairebé quatre dècades de política lingüística per arribar fins aquí). Trobem normal que entrin a presó antics alts càrrecs polítics i que no hagin de tornar ni un cèntim de tot el que han malbaratat o desviat qui sap cap a on. Trobem tan lògic que la policia de l’Estat, sense identificació ni ordre judicial, detingui sense motiu, enmig del silenci miserable dels seus responsables polítics. Ja ni ens sobta que hi hagi qui defensi el retorn a la societat de Los santos inocentes. Trobem tan normal, al capdavall, destruir avenços que han costat esforç i llàgrimes de molta gent, en ares, suposo, d’un conformisme i d’una submissió indecents, d’un desig de revenja latent durant molt de temps, o d’una incapacitat de dibuixar i treballar per un futur millor.
Vivim temps estranys, sense cap mena de dubte. Potser aniria sent hora, si més no, d’exclamar-nos, com Ciceró, i de no trobar tan normal allò que no ho és; allò que mai no ho ha de ser. Si no, encara resultarà que els estranys serem nosaltres. I també els còmplices, o els responsables últims, per a major glòria seva.