Al principi, força avorriment en aquesta “Un asunto de familia”. Kore-eda ens va enlluernar en el seu moment amb “Nadie sabe” (tot i que ja no recordo per què), i des d'aleshores que hem seguit més o menys fidelment algunes de les seves pel·lícules. Però, durant la primera mitja hora llarga de projecció, la meva sensació era que el cineasta japonès es repetia com l'all, que tornava a donar voltes sobre les mateixes històries, i que la posada en escena era massa plana (agreujada pels deficients doblatges que, inexplicablement, sempre acompanyen les pel·lícules asiàtiques). A mesura que anava avançant el metratge, però, la pel·lícula va començar a créixer i les rutines d'aquesta peculiar família, a tenir molta més llum. I el film es fa gran definitivament en un tram final excel·lent, potser massa ajornat, en què apareix una brillant reflexió sobre què és de veritat la família i la maternitat (en definitiva, sí, les obsessions de sempre en el seu cinema). Però també una de molt oportuna sobre la dicotomia entre allò que la societat accepta com a assenyat perquè és legal i allò que és èticament correcte (ho feia també en un plantejament molt semblant, però de manera molt més elitista, “El hombre de las sombras”). Que ens ho diguin a nosaltres.
També posada en escena plana i avorriment inicial, un cop més, en un partit del Barça. Hi ha un dilema que es repeteix des de fa anys: ara que molts equips juguen a pressionar-nos a dalt, hem d'entossudir-nos en el joc de posició o hem de jugar en llarg aprofitant els espais per abastir els nostres davanters? Ahir un cop més va triomfar, per sort o per desgràcia, la segona opció. I aquí s'ha de dir que Coutinho es va redimir: va jugar un molt bon partit i va demostrar que, si té algun avantatge sobre Dembélé, és la seva molt major capacitat d'entesa amb els dos monstres del davant. Serveixi com a exemple l'obra d'art del primer gol. I diguem, per acabar, alguna cosa bona de Valverde, per variar: ahir ho tenia molt fàcil per posar el francès un cop més en detriment del brasiler, després del partidet que es va marcar Coutinho al Ciutat de València. Però va ser valent i va apostar per aquest últim per donar-li confiança, aquesta vegada acompanyat de companys més solvents. Li va sortir bé i, per tant, aquesta vegada va gestionar bé el grup. Darrerament Valverde s'ha endut molts pals, molts d'ells merescuts i també per part meva, però d'altres que segurament no són justos. Ara li retreuen que sigui incapaç d'ajuntar en el mateix equip els dos fitxatges més cars de la història del club, però els que ho fan són els mateixos que reclamen fons d'armari per a rotacions sòlides, i els mateixos que a principi de curs li criticaven que amb tots dos al camp l'equip no estava equilibrat. Coutinho i Dembélé estan condemnats a alternar-se en la majoria dels casos, i no passa res: són dos jugadors de perfils força diferents a utilitzar segons les necessitats de cada partit, i així poden arribar al final frescos tots dos. Ara bé: també poden jugar puntualment junts, Per donar descans a Suárez amb Messi de fals 9, per exemple, o amb aquell 4-4-2 flexible de principi de temporada que va tornar a assajar en la part final del partit d'ahir. Si dijous vol un partit vertical i un intercanvi de cops, ho podria recuperar. Una altra cosa és si això és el que cal o no.