De debò que hem de creure que es pot arribar a bon port sense rumb, ni cartes de navegació, ni instruments, ni timó? Sembla complicat, oi? Doncs aquesta és la sensació que tinc, cada cop més forta, quan sento parlar d’aquella Ítaca que només és un punt geogràfic i un nom en un relat antic, o d’una república només imaginada.
Aquest cap de setmana hem tingut una bona mostra de la manca de capacitat de pilotatge cap a algun rumb concret. Ja estem en precampanya electoral -com gairebé sempre, de fet- i comença la desfilada de les noves serps de mar i de les noves sirenes que genera la política. A saber: Des d’aquells que es consideren ocurrents, innovadors i moderns parlant de “trifachitos” i de “Voxonaros”, enmig d’un discurs ranci i sense cap mena de projecció de futur, fins als que segueixen fent de la mentida i de la realitat inventada bandera i mascaró de proa per atreure els pobres il·lusos que encara pensen que les solucions vindran dels creadors dels problemes, passant per alguns que, per més que s’esforcin, no aconsegueixen despertar cap mena de simpatia ni cap esperança que els vells somnis, algun dia, puguin ser realitat.
Aquest és el panorama polític, ara mateix. Això sí, amb un factor nou (si és que el feixisme es pot considerar nou) que mou cada dia que passa més a estribord el vaixell on tots naveguem, ens agradi o no. Això sí, amb la contundència i determinació que s’espera d’un capità, o d’un almirall. I aquest és el problema. I molt em temo que no ha fet més que començar, amb aquesta tripulació de grumets que tenim.