Ves per on, és gener i fa fred. Definitivament, tenim el do de fer excepcional i noticiable allò que és un fet natural: a l’hivern, fa fred. I a l’estiu calor, però aquesta ja arribarà quan toqui.
I amb el fred han arribat uns autèntics clàssics hivernals: les previsions meteorològiques gairebé apocalíptiques i exagerades fins a l’absurd, els plans d’atenció als sense-sostre, i els incendis per sobrecàrrega de les instal·lacions elèctriques més atrotinades. I cada any és el mateix, i cap any no canvia res. La pobresa energètica i la necessitat de combatre les baixes temperatures maten, i la culpa no és de qui punxa un comptador i engega tot el que pot per escalfar-se, sinó de qui propicia i perpetua aquesta realitat, fins i tot des de postures progressistes i sempre molt solidàries. I què dir dels programes que duren quatre dies mal comptats per treure dels carrers i dels caixers automàtics els que no tenen on passar la nit? Se’ls ajuda els pocs dies de més fred i, apa, a campar de nou, fins que vingui algun esdeveniment singular que recomani apartar-los de la vista, perquè degraden el paisatge urbà i fan lleig.
Aquest és, també, el nostre país. Mentrestant, ara que toca, seguim regalant-nos fotos de gel i neu, seguim considerant una situació extrema i gairebé polar el fet que glaci al gener, i seguim enyorant la placidesa i la tebior de la primavera; allò de ni massa fred ni massa calor que tant ens reconforta, mentre continuem ignorant que hi ha qui viu entre la boira i el fred, i entre el fred i la boira, durant massa temps. O sempre.