La cosa no fa cap bona pinta. Ho admeto. D’una banda, tenim un Govern i un Parlament mig paralitzats (seré benèvol) esperant la sentència d’un judici que tot apunta que serà llarg i amb prou recorregut posterior. D’una altra banda, tenim els cants de sirena d’un dels socis del 155 i company de manifestacions de Vox, entre altres, que, en nom de no sé jo quina concepció estrambòtica del socialisme, ens vol atreure cap als esculls d’un nou estatut que retallar i escarnir. I de propina, l’avenç decidit i imparable de la ultradreta del tripartit andalús, que es veu que només es pot aturar amb la nostra claudicació.
Si la política és, com diu una definició clàssica i simple, una activitat orientada per una determinada ideologia, que facilita la presa de decisions per assolir uns objectius concrets, molt em temo que s’ha acabat el temps de la política a Catalunya, i que aquesta, ara mateix, és patrimoni exclusiu de la ultradreta espanyola, carregada d’ideologia, amb uns objectius claríssims i perillosíssims, i amb la capacitat de decidir com aconseguir-los.
I mentre això passa, nosaltres no sortim del cercle confortable i cruel de les concentracions i performances de tota mena en favor dels presos -fins i tot el president ja ha dit que s’apunta a les que es facin quan comenci el judici- i en nom d’una república inexistent, mentre cauen, una rere l’altra, les causes judicials de l’univers de l’1 d’octubre. Ahir, la dels mossos i els documents de la incineradora. I en vindran moltes més. Però el mal ja està fet, hi ha innocents a la presó i l’exili, i una sensació de desorientació generalitzada, per no dir de derrota, directament.
Comença a ser hora que algú digui la veritat de la situació que vivim, i patim, i plantegi, des de la realitat, alternatives i projectes. Comença a ser hora que algú ressusciti la política, a casa nostra.