El problema de jugar de farol és que si l’adversari manté l’envit, perds. Això és el que més d’un cop li ha passat a Catalunya, en la seva eterna partida amb Espanya, i és justament el que li pot tornar a passar, ara que l’aposta va de si s’aproven o no els respectius pressupostos.
Ja ho va dir fa unes setmanes el ministre Borrell, i molt em temo que les seves paraules van ser gairebé profètiques: no cal patir, que hi acabaran donant el seu suport. Si veiem la deriva de les declaracions i els moviments reals que es van fent al respecte, molt em temo que la cosa anirà per aquí.
Sempre és fàcil omplir-se la boca de declaracions ocurrents que serveixen per arengar la tropa, però més difícil és entrar al joc de debò, i fins a les darreres conseqüències. Un exemple? La manera com es va acatar, des del Govern (del que en quedava), i sobretot des de la cúpula de l’Administració, l’aplicació del 155. Podem imaginar què hauria passat si un cop destituït el Govern hi haguessin dimitit tots els càrrecs de designació política, en bloc? Imaginem una administració sense milers de càrrecs i sense direcció? Això sí que és paralitzar el país i no quatre barricades. De debò s’hauria pogut mantenir el 155? Ho dubto molt. Però, és clar, l’ombra del nomenament polític és molt còmoda, l’escalf de la nòmina molt agradable, i la indignitat de la covardia aviat s’oblida. O potser no.
Molt em temo que som a les portes d’un altre moment en què la gent anònima mantindrà l’orgull de país, mentre els seus dirigents claudiquen davant dels que sempre tenen millor mà. A veure com ens venen, aquest cop, una altra victòria amb ferum d’autèntica derrota. Aquest nou farol.