David Cuenca Ros
per en 8 Gener 2019
587 Vistes

Podríem resumir barroerament la trama de “La ferocitat” com la història d'algú que utilitza la família fins a límits perversos per als seus interessos. Però és molt més que això. Té certa ànima de thriller, sí, però la profunditat psicològica en el tractament dels personatges i el caràcter polièdric de la seva estructura converteixen aquesta novel·la de Nicola Lagioia en alta literatura, molt més enllà d'un passapàgines. Perquè, a més, la trama avança gairebé en espiral, lentament, inundada de flash-backs que dialoguen constantment amb el present de la història. I “La ferocitat” és, a més, l'enèsima demostració que el llenguatge cinematogràfic condiciona cada cop més el literari, amb seqüències repetides des de diferents punts de vista per formar un tot. De fet, crec que aquesta novel·la recomanable (tot i que requereix paciència al començament, fins a acostumar-se a l'estranyesa del seu detallista i sensible sentit del llenguatge metafòric) demana a crits una versió cinematogràfica. Ideal per a l'Scorsese de “Casino”, per exemple.

I les vacances encara em donen temps de devorar una novel·la de zombis (perdó pel joc de paraules facilet), que en aquest cas ja està escrita des de la més absoluta cinefília, fet que no ha d'estranyar venint com ve de la ment del gironí Pep Prieto (company meu de fatigues a la facultat, encara que ell probablement no se'n recordi). A banda de la feliç pensada que cada capítol porti el títol d'una pel·lícula, com a bona novel·la de zombis l'estil és plenament visual, per no parlar de recursos narratius com el flash-back (anunciat i no pas subtil), la banda sonora i, sobretot, un hilarant resum (un previously on a l'estil de “Lost) a mitja trama que farien bé de plantejar-se molts escriptors que haurien d'entendre que, en aquests temps moderns, és gairebé impossible llegir-se una novel·la d'una tacada (tot i que, precisament, en aquest cas sí). I és que on “Carnada” brilla amb més llum pròpia és en el seu apoteòsic sentit de l'humor, que fa que sovint hagis d'apartar la vista de la pàgina per pixar-te de riure i després tornar-hi. Un entreteniment inofensiu? Depèn de com es miri. Perquè és evident que Prieto s'ha quedat a gust queixalant les grandeses i misèries del caràcter català, aquest tan antisistema però alhora tan txatxipirulista, i sobretot posant la seva diana en la policia i la política. Hi haurà algun aprofitat que voldrà veure en aquesta història de benestants abduïts una crítica al procés, però a mi més aviat em sembla que en el fons “Carnada” és una agredolça declaració d'amor a Catalunya, i que simplement Prieto està fins als pebrots de moltes coses i que ha gaudit fotent-se del zombi i de qui el vetlla. Per cert: Paco Plaza (vistos els resultats comicoterrorífics de “Rec 3”) podria fer-ne una adaptació al cinema que ens aniria molt bé a tots com a catarsi.

Les vacances acaben també de manera rodona futbolísticament. Els rivals no paren d'espifiar-la, però com que a mi el que em preocupa és el meu equip (i sobretot la seva capacitat o no de guanyar la Champions) em continua semblant molt alarmant la recurrent davallada de les segones parts. Té la part positiva d'observar com aquest equip ha après a patir perquè tothom s'implica defensivament, però jo continuaria preferint que ens defenséssim amb la pilota i des del control. Per tant, tota la lògica del món per a l'entrada per exemple de Coutinho, però em desespera que Valverde continuï amb el seu obstinat sentit de la jerarquia: Dembélé hauria d'haver continuat al camp per aprofitar les contres que deixava un Getafe bolcat, o si més no per espantar-lo i condicionar-lo, i no hauria passat res per fer seure Suárez.

Finalment, avui miro “Roma” abans de tornar-hi. Un pèl massa llarga, però combina bé l'equilibri entre el seu caràcter contemplatiu i el seu vessant (melo)dramàtic. Però sobretot és una exhibició del que ja sabíem: el mestratge de Cuarón en la composició dels plans. Menció especial per al duríssim pla fix del moment del part. Història del viatge d'una minyona del terra al cel en el si d'una família benestant (inspirada, pel que sembla, en la del mateix Cuarón), només s'hi troba a faltar més accent en la relació de paral·lelisme en la solitud femenina de dues ànimes socialment contraposades.


Publicat a: Oci
Sigues el primer a qui li agrada això.
David Cuenca Ros
A mi el que m'ha cridat més l'atenció és la qüestió de les forces naturals: la pedregada que anuncia la ruptura matrimonial, el terratrèmol que simbolitza el que significa l'embaràs per a Cleo, la força de les onades com a redempció maternal...
10 Gener 2019
David Cuenca Ros
Hola, Kotch! Al menos le reconozco el acierto de dejar el carril a Alba y centrar a Dembélé para que con su talento superara líneas... Bienvenidos serán! :-D
10 Gener 2019
David Cuenca Ros
I jo igual, Gerard! :-D
10 Gener 2019
David Cuenca Ros
Nou article
12 Gener 2019