per en 5 Gener 2019
524 Vistes

Els que tenim una certa edat, i tothom que ha tingut curiositat en algun moment per saber com vivien realment els nostres pares i padrins, sabrà que la família (juntament amb el municipi i el sindicat, cosa que mai no he acabat d’entendre) eren els pilars bàsics de la societat franquista; d’aquella societat regida per l’ordre armat, pel terror, i per la impunitat d’alguns, sota principis antics i veritats immutables. En aquesta societat, tot el que passava en el si de les famílies, a l’interior de les cases, eren qüestions domèstiques que quedaven sota la tutela del cap de família, o l’home de la casa, si voleu, comandant en cap i jutge de la llar.

Doncs ves per on, ara resulta que després de dècades de lluita feminista, després de centenars de dones assassinades per les seves parelles o exparelles, i després de minsos però importants avenços socials, tot plegat haurà estat en va, perquè resulta que la nova (per dir-ne d’alguna manera, tot i que és més vella que anar a peu) política, ara proclama, com a paradigma de modernitat, de democràcia i de no sé quantes coses més, justament, tornar a abandonar les dones a mercè de la violència masclista que encara viu als racons de moltes llars. El pretext?, una suposada no discriminació.

Ja sabem que si volem fer iguals dues coses que d’entrada no ho són, hem d’aplicar factors de correcció diferents, a cadascuna d’elles, per anivellar-les a un valor determinat. Intentar que acabin resultant iguals aplicant-hi incentius iguals només serveix per mantenir les diferències. Doncs això justament és el que estan proposant Vox i PP (i veurem si també Ciutadans, finalment) respecte a la violència masclista: posar al mateix sac dones, homes, avis i nens, sense cap mena de distinció. Allò de la discriminació positiva, on queda? O potser també era un invent dels comunistes i dels secessionistes que volen destruir la societat i la convivència?

No ens enganyem, al final de tot aquest argumentari, tan inconsistent com perillós, només hi ha el desig mal, o gens, dissimulat de tornar a la realitat de fa més de mig segle i a l’ordre armat i repressor contra aquells que el poder considera inferiors. En aquest cas, les dones, però ja vindran els homosexuals, els que pensen diferent, els que practiquen altres religions, els que parlen altres llengües, els d’una altra raça… En podem dir ja apologia de l’odi i de la dictadura, o encara no? Seguim rentant-li la cara i la sang el feixisme?

Publicat a: Actualitat
Sigues el primer a qui li agrada això.