Doncs no. Això tampoc. Un dels problemes de jugar a imaginar el futur és que apostem per alguna cosa que no només depèn de nosaltres (ben mirat, acostuma a dependre’n ben poc, o gens) i, per tant, correm el risc d’equivocar-nos. Justament això és el que deuen pensar ara mateix els membres de l’equip que va dissenyar Blade Runner, aquest immens clàssic del cinema que situa la seva acció, justament, l’any 2019.
Decepció. 2019 no és, per sort o per desgràcia -cadascú en dirà la seva- aquella societat gairebé apocalíptica que descriu Scott, amb els seus vehicles voladors (tot just ara, algunes empreses s’hi comencen a posar), ni plena de replicants (la intel·ligència artificial encara hi és molt lluny). Res de res. Com gairebé sempre, la realitat acaba resultant ser aquell mur enorme contra el qual s’estavellen la fantasia i la imaginació. Què hi farem.
Blade Runner, en qualsevol cas, segueix sent una gran metàfora de la vida. El film va ser acollir pel públic i per la crítica amb fredor (siguem benignes) i la seva espectacular banda sonora, signada per Vangelis, va haver d’esperar més d’una dècada per sortir al mercat. Això va com va i, de vegades, les coses tarden a ser valorades com es mereixen. Molt més del que caldria.
De tota manera, no cal fotre el barret al foc abans d’hora. I tot el que hem imaginat, aquests anys, sobre un futur tecnològicament molt més avançat que l’actual? I tot el que pel·lícules com aquesta ens han fet i ens fan somiar? Res d’això no es perdrà mai, com llàgrimes entre la pluja, perquè la nostra capacitat d’imaginar i de fantasiejar sempre estarà per damunt de la mediocritat habitual de la realitat, volant per damunt d’edificis gegantins, o buscant éssers impossibles, a ritme de sintetitzadors.