Alemanya i les ferides de la Primera Guerra Mundial. Les vacances em permeten acabar una novel·la que m'ha acompanyat tot el trimestre: “L'home que volia arribar lluny”, de Hans Fallada. Acostumat darrerament a lectures d'obres molt recents, agradablement juganeres amb les formes i el llenguatge literari, és un plaer també de tant en tant endinsar-se en una lectura canònica, gairebé decimonònica, amb aquella mena de narrador omniscient tan característic que es permet fins i tot extreure lliçons moralitzants d'allò que explica (gens allunyat, per tant, dels personatges). I Fallada crea Karl, un personatge irresistible, al qual sovint clavaries un parell de mastegots però amb el qual és impossible no sentir empatia. La història d'un humil jove de províncies amb l'objectiu obsessiu de conquerir Berlín, i que òbviament no aconseguirà res més que la ciutat el conquereixi a ell. L'ingenu Karl serà un home fet a ell mateix, però que no podrà evitar la prostitució que porta implícita tot èxit en el món capitalista. De conviccions ètiques fermes, però incapaç de no vulnerar-les quan se sent acorralat. Contradictori, adorable, irritable, a vegades insuportable, i insensible al dolor aliè quan està massa concentrat en el patiment propi. Extraordinàriament humà, en definitiva. La seva peripècia esdevé una crònica implacable de l'Alemanya de principis del segle passat, marcada per la Gran Guerra, que convertirà tota ambició de prosperitat en pur instint de supervivència.
Alemanya i les ferides de la Primera Guerra Mundial. Acabem de veure “Frantz”, indiscutiblement la pel·lícula més madura i sòbria que jo hagi vist del prolífic i camaleònic François Ozon. Una agradable sorpresa que sigui precisament aquest enfant terrible del cinema francès, sovint capriciós en el fons i en la forma, qui ens permeti submergir-nos en una obra d'una gran profunditat clàssica (tot i que alerta: amb un discurs modern que planteja la necessitat de la ficció com a alleujament de la realitat). Amb el seu elegant blanc i negre puntuat pel color que hi aporta la vida representada per l'absent (però omnipresent, gairebé com la Rebeca de Hitchcock) Frantz del títol, Ozon teixeix un melodrama en tota regla dividit en dues clares meitats presidides cadascuna per una intriga. En la primera, qui és el personatge francès que ve a alterar la pau trista d'un poble i d'una família ferits al cor de l'Alemanya perdedora de la Gran Guerra? Què pretén? Quina relació tenia realment amb Frantz? En la segona, què se n'ha fet? Hi ha lloc per al perdó? I si a la primera meitat Ozon sembla voler ensenyar-nos una Alemanya ressentida, aquella que diuen que va anar covant l'ou de la serp del Tercer Reich, a la segona meitat ens ho desmenteix amb una París trista que demostra que a les guerres hi perd tothom. La gran lliçó del film és que darrere els himnes i les banderes només hi ha el drama de les persones. Quines ganes que tot això que passa a casa nostra s'acabi, i s'acabi bé, per poder viure en pau cadascú sentint el que vulgui! Quines ganes de viure en un estat nou, que no ho justifiqui tot en nom de la pàtria, del qual ens puguem mocar amb la bandera sempre que ens vingui de gust, i ser-ne els pitjors patriotes del món!