Avui és el meu aniversari, i com l'any passat em toca viure'l amb el regust agredolç dels fets transcorreguts la vigília. Aquesta vegada i malgrat tot, molt més dolç que amarg.
La lectura dels millors articulistes de Vilaweb (diari independentista però de marcat sentit autocrític quan convé) m'ajuda a posar ordre en els meus sentiments contradictoris. Així que ho intento.
Els fets de dissabte a Barcelona van ser importantíssims. Una vegada més, Ciudadanos ens va regalar una victòria en el seu afany d'instal·lar la crispació als carrers. Perquè la gent va poder mostrar la seva dignitat plantant cara a la manifestació feixista de Jusapol, i perquè la lamentable actuació dels Mossos va contribuir a encendre la indignació necessària perquè l'aniversari de l'1 d'Octubre no es convertís en el que jo em temia: una commemoració folklòrica. Lluny de la nostàlgia, ahir gent de totes les edats va tornar a convertir els carrers en una explosió d'esperança en el futur.
Coses que em van fer un nus a l'estómac ahir:
a) Veure la policia del meu país actuar contra la gent del meu país.
b) Evidenciar la divisió de l'independentisme a nivell estratègic.
c) Presenciar els carrers de ciutats que estimo convertits en un caos.
Però:
a) Gràcies a l'actitud dels Mossos ens hem despertat de cop, i hem tornat als carrers a fer pressió de veritat, lluny de cançonetes i xocolatades.
b) Una cosa és que hi hagi qui cregui convenient posar pausa i una altra és tolerar que hi hagi qui intenti convertir la nostra integritat davant les porres en lletra morta. Ahir vam començar a derrotar aquests polítics miserables, que no estan a l'altura de qui els ha precedit i en paga les conseqüències. Va ser un primer avís per a navegants, i si en necessiten més en tindran més. Aquest cap de setmana llarg hem iniciat la fase 2: de la pressió a Espanya a la pressió a la classe política catalana. De tombar el règim del 78 ara fa un any a tombar l'autonomisme.
c) El caos no és violència. Només és caos. El món (la premsa espanyola ja sabem que viu en un altre planeta) no ha vist violència, sinó determinació. Si només cantem pot semblar que demanem les coses per caprici. Ahir va quedar clar que ho fem per necessitat.
Podria semblar que ahir Torra se'n va anar a dormir tocat, perquè:
a) La gestió dels Mossos va ser lamentable, i ell ho sap.
b) L'autonomisme que practica està en crisi, i la gent demana la seva dimissió.
Però:
a) A Torra ja li va bé que la gent hagi perdut la confiança en la seva policia. Els Mossos són un estament d'ordre, i no de revolució. És bo saber que no s'hi pot comptar.
b) Torra es va mostrar dissabte a TV3 com un president desbordat no pas per la seva ineptitud ni la seva deshonestedat, sinó perquè viu presoner dels miserables interessos de partit d'Esquerra i el PdeCAT. A ell el càrrec li és igual, i les peticions de dimissió ja li van bé per desactivar el sector autonomista de la coalició de govern.
Si sumem les peces del trencaclosques que formen algunes frases de Torra podem arribar a la conclusió que, en realitat, ahir se'n va anar a dormir tan content com un servidor:
-
“Feu bé, d'apretar. Continueu així.”
-
“Si les sentències no són absolutòries, prendré la decisió que calgui prendre.”
-
“Nosaltres hi serem, però hi heu de ser.”
-
“Hi haurà un dia que haurem de tornar a actuar com l'1 d'Octubre.”
-
“El poble ho va començar tot i el poble ho ha d'acabar.”
Intenteu trobar una línia cronològica de sentit a tot plegat (ens necessita per actuar i ens necessita per acabar, així de senzill). Penseu en què ens vam equivocar NOSALTRES el 27 d'Octubre. I, finalment, afegiu a l'equació el pànic que té ara mateix Espanya a països com ara Bèlgica i Finlàndia, i tindreu com a resultat el que ens espera en els propers mesos. Com diria aquell, aquí ho deixo.
Per tot plegat, l'aniversari de l'1 d'Octubre ha estat, com el meu, un aniversari feliç.