David Cuenca Ros
per en 3 Setembre 2018
365 Vistes

Christopher Nolan és el cineasta del temps. Per això a la seva obra mestra “Dunkerke” ens planteja tres plans temporals: terra (una setmana), mar (un dia) i aire (una hora). El resultat és la dilatació del temps com un xiclet i l'encreuament de realitats temporals. Una cosa així fa Lize Spit, la joveníssima escriptora belga (darrerament tot el que ve de Bèlgica és molt bo), en el seu colpidor debut “El desgel”: un dia nadalenc de 2015, l'estiu del 2002, els primers catorze anys de la protagonista. Amb matisos, però, ja que la narradora protagonista barreja constantment els records, però el resultat és igualment una narració fragmentada dels fets, cosa que li permet dosificar magistralment la intriga. Però que ningú pensi que “El desgel” és una agradable novel·la de misteri: és un cop de puny brutal, un retrat de família desestructurada, un hiperbòlic retrat iniciàtic adolescent... Hi ha un enigma, cert, i dels grossos. I no el resoldrem pas en el seu contundent final. Però millor no dir-ne res més, perquè seria espatllar-la. Bé, sí: que glaça el cor la capacitat de Spit de combinar la brutalitat de la trama amb una sensibilitat narrativa en les metàfores que fa pensar que ha de tenir una capa de pell de menys (o de més) a l'hora de conviure amb el món. Només per por d'exagerar no diré que s'acosta a una Mercè Rodoreda de les lletres belgues. O millor encara: a una cruïlla entre la prosa descarnada de Víctor Català i la psicologia al límit de l'escriptora de Romanyà de la Selva. En fi, que tothom deixi de llegir aquesta ximpleria d'article i corri a fer-se amb un exemplar d'”El desgel”.

Ter Stegen, Roberto, Piqué, Umtiti, Alba, Busquets, Rakitic, Coutinho, Messi, Suárez i Dembélé. De moment aquest és clarament l'onze de gala, que convindrà anar dosificant. I ho és per la qualitat i per la versatilitat dels seus components, que permeten passar sense canvis d'un 4-3-3 a un 4-4-2 segons convingui. Ja ho explicava a l'article anterior: canvi de banda de Dembélé, obertura de Coutinho a l'esquerra, Rakitic i Busquets al doble pivot. Que és on també se senten còmodes Arthur i Vidal, que són els que van acabar ocupant-lo ahir. Riquesa tàctica molt positiva, sempre que sigui raonablement administrada i justificada. Sobre el partit d'ahir, poca història: que tinc la sensació que l'equip torna a divertir-se (i a divertir) com feia temps que no ho feia, i com a punt feble una defensa una mica de mantega en què Piqué, que ha començat la temporada en pijama, sempre surt a la foto dels gols encaixats. Per la resta, i malgrat que això tot just comença i que el grupet de la Champions torna a tenir tela, de moment tot plegat pinta bé. Això sí: ara toca Anoeta després d'aturada de seleccions i previ al debut a Europa. Partit d'alt risc, en què algun suplent habitual hauria de començar a poder reivindicar-se.

Publicat a: Oci
Sigues el primer a qui li agrada això.
David Cuenca Ros
Hola, Gerard! Em sembla que ahir me'n vaig una mica de l'olla, quan vaig escriure això! L'únic que volia transmetre és aquesta barreja de sensibilitat i brutalitat que envolta la novel·la...
4 Setembre 2018
David Cuenca Ros
Nou article
11 Setembre 2018