David Cuenca Ros
per en 23 Agost 2018
254 Vistes

Es diu a “4 3 2 1”, l'última novel·la de Paul Auster, que sovint quan al teu interior hi ha obscuritat és quan el món exterior et sembla més lluminós, i que per això el millor és refugiar-se en la foscor d'una sala de cinema. Doncs bé, com que jo ahir tenia un d'aquests dies foscos, vaig seguir el consell i vaig anar a veure una reposició de “The Florida project”.

La pel·lícula és excel·lent, tot i que no precisament la ideal per alegrar-te el dia. I, curiosament, juga amb el mateix contrast: tot el que explica la pel·lícula és misèria, la dels que viuen a cinc minuts del somni de Disney World, però amb una aposta per la llum i el colorisme absolutament desarmants, gràcies a la mirada de la infantesa. Aquest cromatisme pastel que contrasta amb tot l'horror que se'ns explica és la virtut més destacada de la pel·lícula, juntament amb un virtuós pla seqüència i amb dos moments especialment inspirats narrativament: el de l'avi del refresc i el de les polseres (per no parlar de la sobtada aparició de diversos plans de la nena jugant a la banyera, que acaben prenent tot el sentit amb la màxima cruesa).

Amb un rol impagable i emblemàtic de Willem Dafoe, la pel·lícula ens endinsa en aquest món en què els nens que no tenen res ho supleixen fent de qualsevol cosa un joc. Fins que (atenció spoiler) la tragèdia s'obre pas irremeiablement i el plor final de la nena és idèntic al d'"Estiu 1993”. Perquè els infants, a banda de ser sovint insuportables, ho aguanten tot, però fins que ja no poden més. Aleshores l'amiga la portarà, en el moment més desolador, al tresor impossible d'abastar que hi ha al final dels arcs de Sant Martí. Perquè els éssers continuen creixent malgrat que hagin caigut.

Quan vaig sortir del cinema, la llum de la tarda encara era poderosa, i es reia de la tristesa que tenia a dintre. Vaig passejar per la Rambla de la meva estimada Girona. Els colors dels gelats, les estelades i el groc llampant que exhibeix orgullós el nostre dolor ho dominaven tot. Com que sóc un ésser social, vaig aguantar fins que vaig arribar al cotxe. Llavors, abans d'engegar-lo, jo també vaig plorar. Per l'octubre perdut, per la fi de l'estiu, per les meves neures absurdes i per tota la merda que necessita el món perquè alguns no tinguem problemes reals i puguem patir per les nostres sofisticadíssimes crisis. Perquè es deia també en una altra novel·la, la “Daha!” que tot just comentava l'altre dia, que al final l'única llibertat de l'home és poder plorar tot el que es vulgui, i sobre allò que es vulgui.

Publicat a: Oci
Sigues el primer a qui li agrada això.
David Cuenca Ros
I, ara que hi penso, hi ha una intriga important (atenció SPOILER): qui avisa els serveis socials? Tot apunta a la mare, però jo aposto pel conserge...
27 Agost 2018
David Cuenca Ros
Nou article
27 Agost 2018
David Cuenca Ros
Ah, ok. Pensava que també l'havies vist ara... Jo crec que a Dafoe el fa patir la situació de la nena i, malgrat que sap que a ella se li trencarà el cor, decideix intervenir...
29 Agost 2018
David Cuenca Ros
La veritat és que darrerament hem anat poc al cinema, per una cosa o altra, i és possible que aquesta tardor la cosa continuï... Però intentarem trobar moments i recuperar el ritme de visionats! D'altra banda, "The Florida Project" és una d'aquelles pel·lícules que creix dins del meu cap, i cada cop...Veure més
3 Setembre 2018