David Cuenca Ros
per en 20 Agost 2018
274 Vistes

En els últims anys de la seva vida, l'escriptora escalenca Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert) va saber detectar que s'acostava la globalització i, amb ella, el risc de l'empobriment de la llengua amb la pèrdua de localismes. I també sabia que, en una situació de bilingüisme que en realitat és sempre diglòssia, la llengua dominant va absorbint la pròpia a còpia d'enganxar-li les estructures sintàctiques que li són alienes, de manera que n'acabi esdevenint un dialecte bord. Víctor Català es va proposar aportar el seu gra de sorra per impedir-ho: es va inventar un miler d'adagis inspirats en la tradició popular per tal de garantir que part del lèxic que ella emprava no es perdés amb la seva generació.

Per això cal celebrar aquest recull, “Quincalla”, que he llegit més d'una dècada després de la seva publicació perquè un alumne escalenc de gran sensibilitat me'l va regalar amb afecte després de la seva graduació. Quin gust en la tria, personalitzant-la en la meva condició de filòleg i professor que ha intentat fer-los estimar la llengua de la seva escriptora il·lustre! I el millor de tot és que la idea dels adagis no és cap caprici: una llengua comença a morir el dia que la societat que la parla comença a traslladar generacionalment la saviesa popular per mitjà de fórmules alienes. No és el llibre que més he gaudit (sóc un apassionat de la novel·la), però m'ha fet créixer una mica més lingüísticament i m'ha fet sentir orgullós de l'alumne que me'l va regalar.

Publicat a: Oci
Sigues el primer a qui li agrada això.
David Cuenca Ros
Nou article
21 Agost 2018