Sempre s'ha dit que als catalans ens perd l'estètica. I potser sí que tenen raó els que ho diuen, perquè ens podem passar la vida discutint sobre qüestions formals, mentre el fons dels assumptes queda arraconant, sense cap mena de solució. No posaré exemples, alguns de rabiosa actualitat, perquè penso que segurament no cal.
Per sort, o no, això no passa amb tothom i sempre hi ha aquells a qui les formes tant els fan. Sense anar més lluny, ahir corrien per les xarxes les imatges del jutge Llarena sopant amb un dels germans Fernández-Díaz i alguns membres del CNI, en un restaurant de costa. Però no cal patir, perquè és l'estiu, temps de vacances i de tertúlies relaxades al vespre i a la nit, i segur que aquest selecte grup van passar l'estona parlant de la calor que fa, de l'europeu de waterpolo, de toros, de l'eclipsi de divendres, o de la gira americana del Barça masculí i femení alhora. Segur que sí.
El problema, a ulls d'un català, però, és una qüestió d'estètica. No fa bonic (deixem-ho així), amb els temps que corren, i menys encara sent qui és, que el jutge Llarena, no qualsevol jutge, tingui aquestes trobades públiques amb membres del CNI, que segur que no tenen res a veure amb les investigacions contra gairebé tot Cristo a Catalunya, i amb un destacat representant de la classe política conservadora barcelonina i germà d'un ex-ministre de l'Interior. Insisteixo, només una qüestió de formes, no ens cal patir. I si algú té encara algun mal pensament o algun temor, que esperi uns dies i podrà comprovar com no passa res, no hi ha cap novetat pel que fa a la persecució de l'independentisme i com la pau i l'ordre avancen gràcies al seny i el respecte per l'estat de dret. Una taula amb comensals dels serveis secrets, de la política unionista i d'una ben determinada judicatura n'és tota una garantia.