La lluna ens va tornar a seduir. I per què no dir-ho, també a decebre, per culpa d'una colla de núvols que, a deshores, difuminaven bona part de les nostres esperances de veure com cal el tan anunciat eclipsi de divendres. Així són les coses, i així les hem d'anar entomant. Però de tota manera, per damunt de les petites adversitats meteorològiques, hi ha les bones companyies, els somriures, una taula compartida i la il·lusió, gairebé encara adolescent, de mirar amunt esperant veure molt més del que la realitat ofereix.
Nits d'estiu. Nits de calma i de respir enmig de la calor de cada dia. Nits que conviden a viure-les, tant si és sols, com en companyia dels nostres. Nits que conviden a buscar, enmig de les estrelles, aquell detall que encara ens emociona, entre paraules còmplices i converses sovint tan intenses com intranscendents, tal com correspon a aquests mesos en què tot sembla que, amb prou feines, funcioni a mig gas.
Mirar més enllà del planeta i abaixar la mirada al nostre entorn més immediat. Els somnis i la realitat, si voleu. Els grans objectius i les coses menudes, fins i tot. Això som, i així anem fent, entre el cel i la terra, assegurant cada passa i cada moment amb una constel·lació de paraules, de gestos, de petons pendents o d'abraçades sinceres. Mirem enlaire, fins i tot buscant respostes a mil i una preguntes, a mil i un dubtes, i aleshores descobrim que totes les respostes, que totes les certeses, són al terra que trepitgem cada dia, potser sense que ens n'adonem prou.