Ha costat una pila d'anys, però finalment ho sabem: hi ha aigua, en estat líquid, a Mart. No és ben bé un oceà, ni un llac com els que estem acostumats a veure aquí, a la Terra, però és una gran superficie d'aigua sota metres i més metres de gel que, gràcies als elements químics i minerals que conté ha resistit sense congelar-se. Justament, aquesta presència d'elements és la que més dificulta la hipotètica presència de microorganismes, tot i que ja sabem que hi ha bactèries i altres diminutes bestioles capaces de sobreviure en condicions, a priori, impossibles. Potser també hi ha formes orgàniques bàsiques que naden en aquest veritable anticongelant marcià.
Sigui com sigui, una notícia que ens ha tornat a fer mirar amunt, igual com l'eclipsi lunar que podrem veure, si el temps no ho impedeix, aquesta nit. I és que, no ens enganyem, la fascinació pel desconegut, per allò que tenim tan lluny i pel misteri en general, ens pot. Somiem noves formes de vida, de moment només imaginades, amb l'esperança que un dia siguin reals. Potser no seran éssers verds amb llenguatges estranys, però tant li fa, perquè ja sabem que les coses no sempre (o gairebé mai) són com havíem imaginat. Que hi ha aigua líquida a Mart? Doncs ho celebrem, encara que sigui en condicions incompatibles amb la vida. No ve d'aquí, seguirem somiant. Que la lluna es tenyeix de vermell per un curiós joc de llums i ombres? Doncs mirem embadalits, com si no hi hagués demà.
Potser és que la realitat és prou complicada i prou decebedora en molts moments, i ens cal trobar aquestes petites finestres a mons desconeguts i inabastables per no perdre la curiositat, les ganes de descobrir i d'aprendre, ni la fascinació de somiar que no tot està perdut, ni té per què ser tan mediocre com molt d'allò que cada dia ens descriuen les notícies. Alcem una mica els ulls i mirem amunt. Sempre val la pena.