25 de juliol. Tal dia com avui, fa vuitanta anys, començava la Batalla de l'Ebre, un dels episodis més cruels de la Guerra Civil. Un episodi llarg, de més de cent dies de combats i de desgast, més enllà de les tropes, d'una població civil que, com sempre passa, acaba patint la crueldat o la incompetència dels seus governants.
Fa tot just tres dies, diumenge, passejàvem entre les runes i els fantasmes dels carrers i les cases del poble vell de Corbera d'Ebre, mirador excepcionals sobre les serres de Pàndols i de Cavalls, on gairebé encara es poden sentir els ecos i els crits d'uns combats terribles i devastadors. Avui, només runa i alguna que altra imatge que ens colpeix i ens interroga: una porta que barra el pas a una casa destruida, però amb una clau encara nova en el pany, per donar fe que allò que en el seu dia va ser una llar, encara té amos. O un petit pom de flors, ja seques, davant d'una altra porta tancada; humil record dels que s'hi van deixar la vida.
Passejar entre la runa i escoltar el silenci ens retorna a allò que massa sovint la memòria oblida. I cal fer-ho. I tant que cal fer-ho. Tenim l'obligació de no oblidar res, molt més enllà dels actes institucionals i de les grans paraules. No podem oblidar els nostres que van morir anònimament en un lloc encara indeterminat, al llarg d'un riu que tant és vida com pot ser sepultura. I tenim, encara més, l'obligació de no perdonar ningú dels que van provocar tant dolor i tanta destrucció.
Corbera ens interroga constantment. Una imatge: un balcó que ja no mira enlloc i on ja no s'hi asoma ningú. Segurament el símbol més clar d'un silenci eixordidor que encara espera respostes. Ni oblit, ni perdó. Memòria.
