Torna a sonar, i molt em temo que potser no serà cap culebrot d'estiu, allò de la necessitat d'eixamplar la base (independentista o republicana, com vulgueu) i es comença a sentir una remor que insinua noves eleccions a la tardor per mirar d'aconseguir una majoria parlamentària més sòlida que l'actual. Una mica cansat, tot plegat.
Potser només es tracta de soroll polític, però el nou canvi de nom de l'antiga Convergència no sé jo si apunta a les eleccions municipals de l'any vinent o si té un recorregut molt més curt. De qualsevol manera, no em sembla gaire intel·ligent anar canviant de sigles cada pocs mesos, sobretot perquè l'únic que transmet aquest ball de bastons mal dissimulat és una pugna intestina pel poder al si de la formació, una qüestió vital per a qui es dedica en cos i ànima a la política (i a qui li va el sou), però ben poc important per al conjunt dels mortals i, menys encara, per al progrés de la societat.
Vivim moments de desconcert. Fa uns pocs dies, Vicent Partal va escriure que l'Estat ha perdut, però que ara nosaltres hem de saber guanyar. I es pot donar la circumstància que no ho sapiguem fer ni contra un rival derrotat. De moment, els grans moviments als partits apunten en aquesta direcció. El ball de cadires i l'equilibri o no entre famílies és massa important encara. Mentrestant, per exemple, a Lleida seguim sense delegat del Govern.
Tota aquesta gent, entendrà algun dia que les majories només es poden assolir amb vots, i que els vots els donem nosaltres? Mirar d'eixamplar el que sigui només a cop de pactes, sempre amb fosques intencions, és un pegat que no acaba servint mai de res. I ara cal força més alçada de mires. Parlem, per exemple, de començar a governar de debò i començar a demostrar que aquí sabem fer millor les coses que des d'allà? De moment, no.