Definitivament, jo vull ser nostàlgic. La nostàlgia t'atorga gairebé carta blanca per fer qualsevol cosa. Pots cridar, fer gestos, onejar banderes i cantar cançons sense haver de patir que ningú t'acusi de res i acabis davant d'un tribunal, o a l'exili. Si més no, això és el que ahir vam veure al Valle de los caídos, on uns milers de "nostàlgics" (així els van definir no pocs mitjans espanyols) es van concentrar per protestar contra el trasllat de les restes del dictador i per desplegar tota la seva parafernàlia habitual.
Ja ho sabem. Una estelada, cantar "Els Segadors", alçar el puny o demanar la independència o la república són expressions de feixisme, però onejar la bandera amb l'àliga, cantar el "Cara al sol", alçar el braç i cridar en favor de Franco, són nostàlgia. Realment, hi ha coses que només poden passar a Espanya.
Però bé, ja posats, i ara que se'n parla, proposaria que les restes del dictador, si finalment surten del mausoleu on es troben, siguin escampades per diferents vorals de carreteres secundàries de la geografia espanyola, i que aquests punts on es dispersin no es difonguin. Seria la justa compensació a una vida de terror i brutalitat. Aleshores, els nostàlgics tindrien un nou alicient: buscar restes, igual com fan tantes i tantes famílies represaliades i executades. I ja que hi som, no penso que calgui patir gaire a apuntalar la mostruositat arquitectònica d'El Valle. Una bona voladura controlada, un cop recuperades i retornades les restes mortals de tothom que hi va ser dut per decret, seria el millor llegat a la història.
Però ja veurem en què acaba tot plegat. De moment, que la Real Academia de la Lengua Española vagi actualitzant el seu diccionari i afegeixi un sinònim als significats de "nostálgico": "fascista" ("nazi" i "franquista" també valdrien). Ja que la justícia mira cap a una altra banda i els poders públics callen, almenys que la RAEL es posi les piles.