Qualsevol manual de resolució de conflictes (o en el seu defecte, el sentit comú més elemental) ens dirà que l'única manera de trobar una sortida a un situació conflictiva és, abans que cap altra cosa, crear un escenari de diàleg entre les parts. Només a partir del diàleg, amb temps (és absurd posar terminis curts a grans discrepàncies), amb paciència i amb constància ens en podrem sortir.
La política, de fet, la política de debò, no aquesta maquinària de col·locació de personal amb sous públics que sovint tendim a acceptar com a tal, és diàleg, diàleg permanent, diàleg des de la diferència més absoluta, però diàleg al cap i a la fi. On no hi ha diàleg, només hi ha espai per a l'enfrontament i, sense diàleg, l'única via és la violència, sovint entre forces més o menys equilibrades, o de vegades amb un dels bàndols que ostenta el monopoli de la força bruta i un altre que ressisteix com pot una agressió i una altra, amb l'esperança que tant dolor acabi sent, en realitat, un exercici de resiliència que dugui a alguna sortida, o a la victòria final.
Ara sembla que toca diàleg entre els presidents català i espanyol. Tota una novetat. Però no esperem miracles ni solucions màgiques. Francament, penso que només podem esperar, si més no del que n'acabarà transcendint, que es comenci a construir una via de diàleg permanent en el temps. Si això passa, podrem començar a parlar de negociació i d'una sortida satisfactòria, en un moment o altre. Els terminis i les condicions ja dependran de la capacitat política i de l'habilitat d'uns i altres. De tota manera, d'optimisme, el just, ara mateix. Potser ens sorprendran, però.