en 17 Març 2018
“Amarats de desig no endevinem la fi del desastre” TCM.
La còmplice penombra de la sala aconseguia que als seus ulls aquella sil.lueta aparagués lleugera i temptadora. La nit acompanyava i la sensualitat d’aquell cos de vidre l’atreia amb una força com feia temps que no sentia. Tot ell es regirava i amb els ulls tancats pensava en tot allò que podria fer. Era bruna com una escampada de canyella damunt la taula. La imaginava picantona com un gra de pebre que li esclatés entre les dents. Pensava en el somriure efervescent d’aquella boca rodona. Respirà i ho deixà córrer. Es va aixecar i va enfilar cap els serveis mirant-se-la de cua d’ull. Després d’un riu apressat es renta les mans i descobreix el rostre suat i emvermellit que l’observa des de la boira del mirall. Fa un bol amb les dues mans, aplega tota l’aigua de la que és capaç i es renta la cara. Ha arribat l’hora de demostrar-se que pot fer-ho. No pot seguir essent esclau d’aquella debilitat.
Surt. Aparentment tranquil travessa la pista de ball sota una eixordaora música metal.lica i desconeguda que amenaça la integritat dels seus timpans. No sap si podrà dir res i ésser escoltat entre tant de xivarri. La noia l’espera asseguda en un tamboret a la barra i es tira els cabells enrere ensenyant aquella piga sota l’ull esquerre que l’encén de desig. Se li acosta i li diu alguna cosa a l’orella. Ella somriu, maliciosa. L’Esteve crida el cambrer aixecant el braç i demana les begudes. Ella un rom amb gel, ell un Vichy de mig. Es besen llengua amb llengua i mirant-se als ulls s’ho diuen tot. Escorren d’un glop els gots i se’n van de bracet.
L’Esteve es desperta amb la primera claror del dia travessant les cortines. L’Olga ja no hi és. Quina nit. Feia temps que no feia l’amor amb tanta ànsia i tantes vegades en una sola nit. Sis mesos per a ser exactes. El temps que ha romangut intern en la clínica de desintoxicació. Demà, a la primera reunió de teràpia dirà als companys alcohòlics que només va beure aigua. Vichy.
Publicat a: Reflexions