Tan de bo algun dia pogués ordenar totes aquestes idees que tinc al cap.
Aquelles que només parlen de tu.
Com que fossis la primera persona que se'm passés pel cap quan em vaig assabentar de l'atentat.
O que em posi trista cada vegada que penso que pots trobar a algú que et completi (i de qui enamorarte) i que no sigui jo.
Tant de bo pogués explicar perquè no puc llevar-te del meu cap.
O perquè inclús sabent que és molt difícil que tornis, intento convertir-me en la persona que tu voldries que fos.
Es tot una merda.
Saber que només he comès errors amb tu.
Tenir eixa por a tornar-te a fer mal (sense voler-ho) si tornes.
O arrepentir-me tots els dies de no haver anat a buscar-te quan tu estaves en aquell concert a la Mercè.
Es una merda el intentar desxifrar si tot això es, com tu dius, una dependència emocional o si de debò es un t'estimo.
Perquè et puc jurar que mai he dit t'estimo amb tanta intensitat com les vegades que t'ho he dit directament.
Encara que t'ho estava dient amb cada "buenas noches, un beso".
Es una merda el saber que possiblement no tornis i jo em queden esperante de per vida.
O que la única cosa que puc dir en aquestos moments és "si alguna vegada em passa alguna cosa feu-li saber que me l'he estimat de veritat".
Es una merda no poder controlar el que sento.
Ni poder evitar totes les vegades que he perdut la dignitat amb tu.
O que m'he arrastrat per tu.
Ni oblidar-te.
Ni voler-te oblidar.
Es una merda no poder dir-te a la cara tot això per por a tu i a mi mateixa.
Cada vegada sento més la necessitat d'escriure't, com si una part de mi es negués a acceptar que aquesta vegada si has marxat per sempre.
Cada vegada necessite més saber com hem pogut arribar a tot això, si jo t'estimava de veritat i anava amb peus de plom amb tu.
Aquesta química no l'he sentida mai amb ningú.
Ni tampoc he suportat tantes ficades de pota, ni tantes paraules que anàven a fer mal.
Porto anys intentant seguir amb la meva vida.
Però a cada moment et vaig trobant més a faltar.
Cada
Dia
Una
Mica
Més.