Ness
per en 16 Setembre 2010
1,469 Vistes

Des de la meva cambra de parets groguenques, pintades no fa gaires anys, ara contemplo un món massa blanc, tou i agradable que no concorda amb l'autèntica realitat, grisa i indefinida.

M'agradava més abans, quan les parets eren de color marengo, adaptades a les necessitats de plató fotogràfic del moment. La fintestra també hi estava a joc; de fusta envellida, que quan s'obria al món, estava velada per una cortina que entelava el fons, la casa del davant, una de doble cos on hi vivia lliure un noi bohemi i, quan estava núvol, la llum sobresortia nítida i contrastava amb molt de pesar.

La tristesa era noble, senyorial i freda, com si fos d'un altre temps. Allà m'hi havia trencat les banyes estudiant, hores i hores, rellegint apunts que ja no entenc.

Una taula desmuntable com la vida mateixa, era una fusta de fòrmica blanca que reposava entre cavallets de fuster. Una eternitat adormida entre llibres agafats en préstec de la biblioteca i papers desordenats.

Allò era el meu retir. Entre el fred d'un sostre alt amb bigues de fusta vella vernissada i el "criteri" mèdic basats en l'anèmia, sobrevivia.

Era una presó tenebrista, plena de llàgrimes que em feien més passable, la monotonia del dia dia.

Publicat a: Literatura
Sigues el primer a qui li agrada això.