Dels creadors d'allò que els toros són cultura, que el toro en qüestió no pateix quan se'l mata i que si no fos per la tauromàquia l'espècie s'extingiria, ara arriba que la caça i la pesca són cultura i que els caçadors i pescadors conserven la natura. Genial!
La cinematografia del tardofranquisme va retratar amb un encert més que lloable com les jornades de caça eren el punt de trobada de tota mena d'interessos polítics i econòmics, i el mitjà per prosperar en una Espanya de postguerra. Però els temps canvien -o això pensàvem- i els nous corrents socials, les noves maneres de pensar, més ecològiques sobretot, haurien de comportar canvis en les maneres de fer. Però es veu que no, es veu que hi ha coses que no canvien i que, ves a saber per quines raons, encara preocupen molt els hereus d'aquella tradició franquista.
El cert és que és una mica agafar el rave per les fulles, això de trobar tot de beneficis econòmics, ecològics, mediambientals, socials i culturals a la pràctica massiva de la caça i la pesca. I sobta l'afany i l'aferrissada defensa que en fan els populars. Potser sí que això de matar, igual que passa amb els toros, forma part de la seva essència més profunda.
Sigui com sigui, no hi ha dubte, vistes les argumentacions que fan servir, que les caceres segueixen sent un important punt de trobada social, política i econòmica, on es dibuixen les línies mestres de ves a saber quantes coses, entre tret i tret, igual com es fa a la llotja del Bernabéu o, més darrerament, a les galeries de Soto del Real. País!, que diria el gran Forges.