Mala cosa quan una de les imatges més destacades del cap de setmana és la d'un bisbe sortint d'un ofici religiós protegit per la policia. Parlo del bisbe de Solsona, a Tàrrega, quan un grup de manifestants el va increpar a la sortida de l'església on va celebrar una sèrie de confirmacions, per les seves paraules sobre la raó que causa l'homosexualitat. La imatge és brutal, un bisbe entre policies entrant en un cotxe davant la cridòria d'un grup de persones.
De tota manera, hi ha un altre detall, que no em sembla menor i que també està documentat en imatges: la d'un petit grup de fidels defensors del bisbe, abraçats, fent una pregària. La meva pregunta és per què devien pregar. Potser per la tolerància i el respecte a aquells que pensen diferent? Per agrair que el bisbe se'n sortís? Perquè un miracle reconduís el comportament sexual desviat dels manifestants? Potser m'estimo més no saber-ho. Sigui com sigui, la imatge de gent resant davant de l'exercici de la llibertat, en aquest cas d'expressió, em va evocar la de les pregàries, amb reclinatori i tot (avantatges de fer les coses ben preparades) davant dels cinemes on es van estrenar, en el seu moment, pel·lícules com Emmanuelle. També aleshores semblava que la intervenció divina era necessària per reconduir una societat malalta.
Molt trist i molt retrògrad tot plegat. Cada dia em costa més entendre el posicionament de determinats sectors de pensament, en aquest cas religiós, tan immobilistes i tan tancats de ment. Tota una paradoxa davant la postura, sorprenent tot sovint, del Papa de Roma. Però, és clar, ja se sap que al món hi ha de tot, i a tot arreu toca el que toca. A fe de Déu que sí.