Ja és ben veritat que la realitat sempre acaba superant les previsions. Un bon exemple és l'Opportunity, un vehicle no tripulat que la NASA va enviar a Mart l'any 2014 i que segons els càlculs dels cervells de l'agència espacial, havia de romandre actiu uns tres mesos, o poc més.
No és el primer cas de ginys que es llencen fora de la terra amb missions concretes i que sorprenen tothom per la seva longevitat i, dit segui de passada, per tot el que acaben aportant a la comunitat científica. I això està molt bé, tant des d'una perspectiva pràctica i de rendibilització dels diners invertits en cada projecte, com perquè són la prova fefaent que la realitat pot acabar contradient qualsevol càlcul.
Em sorprèn i em fa gràcia que les coses superin les previsions. Acostumats com estem a l'obsolescència programada o previsible de tot plegat -aparells i no aparells- m'agrada molt constatar que hi ha coses que duren i duren més enllà del que cabia esperar. Tota una lliçó d'esperança i de confiança, al capdavall. I tot un gratificant exercici que convida a marcar sempre nous objectius, nous reptes, a partir de les noves oportunitats que es van presentant.