De vegades penso que les paraules estan sobrevalorades. Ahir mateix, sense anar més lluny, Puigdemont, Junqueras i Romeva (president, vicepresident i conseller, no ho oblidem) van anar a Madrid a mirar d'explicar, per enèsima vegada de què va això de voler fer un referèndum. I per enèsim cop, el mateix, insults i desqualificacions oficials, més insults i amenaces de grups ultra, una sala plena, bàsicament, de persones afins i de premsa estrangera i poc més. Tot tan previsible com inútil.
De què va servir tot plegat? A tot estirar, d'altaveu internacional, si algú vol escoltar més enllà de les nostres fronteres. A efectes pràctics, per trobar complicitats polítiques, per exemple, ho dubto molt. I tot ben embolicat en la constatació que segons diuen, al Congrés dels Diputats sí que es veu que es pot parlar d'independència, però al Parlament resulta que és delicte. Ironies de la política i de la justícia espanyola. I que consti que en un acte de fe democràtic, encara les cito per separat.
Francament, penso que la triple conferència d'ahir no calia, perquè és inútil parlar a qui no vol escoltar. Ja ho deixava prou clar el gran Jaume Sisa en una cançó de fa dotze anys, ara mateix, més actual que mai. Per cert, el disc que conté aquest tema duu per títol "El congrés dels solitaris". Casualitats de la vida, per a una cambra baixa que ahir es ve quedar sense poder-se acarnissar amb els tres conferenciants catalans.