Ahir tots els mitjans anaven plens del suposat debat democràtic a tres bandes entre els aspirants a dirigir el PSOE els propers anys. Se suposa que el tal debat és notícia, gairebé de capçalera, i que interessa al comú de la població. No sé jo...
En primer lloc, el debat en qüestió -admeto que només el conec a trossos- va ser una autèntica mostra de retrets, d'insults i de pugnes gens dissimulades pel poder, rere un suposat vel de bones maneres i de cortesia democràtica. Que Déu ens agafi confessats si aquestes són les formes.
En segon lloc, i ho demano de debò, a qui li pot interessar veure com tres personatges s'esbudellen en públic per aconseguir les regnes d'un partit en decadència absoluta, més enllà dels propis interessats i els seus acòlits? No ens enganyem, a ningú.
La meva reflexió sobre l'espectacle d'ahir té una bona càrrega de pena per la buidor ideològica i la manca de propostes d'aquells que han de liderar un partit que va ser, en el seu moment, una bafarada d'aire fresc a la política espanyola, i l'esperança de regeneració a la catalana, i que ara mateix ja sabem que va quedar en res. Bé, sí, en alguna cosa, en la necessitat imperiosa de tres individus de recuperar un poder que cada cop sembla més patrimoni exclusiu d'aquells que porten moltes dècades decidint el futur. Ho tenen ben fotut. I tots plegats també.
Trist veure com es desfà tota alternativa de canvi polític a Espanya i com l'enemic, a casa, és cada cop més enemic. Si les transformacions han de venir de la mà d'aquesta gent que ahir debatia i dels que els donen suport, aquí i allà, podem anar esperant còmodament asseguts, que la cosa ve per llarg.